Visca l’amor i visca Ferran Palau!

VicHi ha dies en què tot surt bé. Com aquest dijous al Mercat de Música Viva de Vic, en què hi va haver uns quants concerts memorables, i cadascun amb una estètica musical diferent. El punt en comú era la marcada personalitat d’artistes com Ferran Palau, Lorena Álvarez, Marco Mezquida i Javier Ruibal i, en general, una manera d’entendre la música molt lliure i lluny del totalitarisme purista. “No soc partidari del purisme. Contra el purisme, mescla!”, va exclamar el gadità Javier Ruibal a l’inici d’una actuació de repertori antològic. Integrat en un quartet solvent en les aromes flamenques, de jazz i si cal de blues, com quan va tocar Black star line, Ruibal va tancar el debat essencialista cantant La geisha gitana, una cançó sobre una flamenca japonesa, la Niña del Sol Naciente, que inclou el vers definitiu: “ Ahora nacen los flamencos en donde les da la gana ”, molt aplaudit pel públic del teatre L’Atlàntida. Segurament hi està d’acord l’asturiana Lorena Álvarez, que va tornar a captivar posant en comú folk, balades, cúmbia i reggaeton en un format acústic i amb sentit de l’humor: “Espero que us agradi el reggaeton perquè ara mateix és l’única cosa que hi ha”, va dir abans de cantar... un reggaeton a la seva inimitable manera.

També va rebre una gran ovació Ferran Palau, pletòric en la preestrena de les cançons de Kevin, el disc que dona continuïtat al catàleg de meravelles de Blanc. El d’Esparreguera, que de possible trobador medieval ha passat a cantant d’un suburbi on podrien ser veïns El Petit de Cal Erili Julio Iglesias, està en el millor moment de la seva carrera, tant musicalment com poèticament. “T’estimo com estimen els adolescents [...] Funciono com funcionen els medicaments / Només em necessites una mica més / i demà quan et llevis tot estarà bé”, diu a Univers. És una cançó d’amor cantada a un amor quotidià, de fa temps, que en comptes de marcir-se continua ben viu. Palau remena aquest temari amb la seguretat interpretativa que dona un supergrup de confiança: Jordi Matas (que dimecres va tocar a Vic amb Jualiane Heinemmann), Joan Pons (El Petit de Cal Eril) i el baixista Dani Comas, un altre prodigi de l’escena jazzística. Amb ells posa en marxa una filadora màgica en què ara destaquen uns teclats que reprodueixen la sonoritat misteriosa de la banda sonora d’Angelo Badalamenti per a Twin Peaks. Però és un misteri de vida i de llum. A Vic van sonar totes les cançons del disc, que a més d’ Univers té altres joies com Què serà de mi? i Caic.

Un geni de dibuixos animats

De la segona jornada del Mercat serà difícil oblidar l’exhibició del pianista Marco Mezquida. Algun dia serem conscients de la sort que tenim de poder gaudir tan sovint d’un talent d’aquesta magnitud. “Em sento molt viu i tinc ganes de tocar música molt viva”, va dir abans d’engegar una sessió d’improvisació sorprenent, esbojarrada i sobretot molt rítmica. O com convertir, tot sol i només amb música, un concert remotament jazzístic en una pel·lícula de dibuixos animats com les de Tex Avery: lliure, d’execució brillant i a més a més divertida.