Visa pour l’Image posa l’ull en els reptes globals

A la fotògrafa veneçolana Adriana Loureiro la va agafar per sorpresa ser seleccionada per a la 31a edició del festival de fotoperiodisme Visa pour l’Image, un dels degans del sector, que comença avui a Perpinyà: no va ser ella qui va enviar el seu portafolis, i no sabrà qui ho va fer fins que no arribi demà al festival. “Encara m’han de pessigar una mica per creure-m’ho. Tot em va caure dels núvols”, diu Loureiro. Hi exposarà una selecció de les seves fotografies sobre la crisi veneçolana amb el títol de Paradís perdut, caracteritzades per la delicadesa amb què aborda la misèria que viuen els veneçolans. “Fins i tot quan em trobo en situacions molt crítiques intento no exacerbar-la innecessàriament”, diu.

Les imatges d’Adriana Loureiro van més enllà del que és estrictament periodístic: “Per a mi és important que les fotografies tinguin l’emoció que experimento quan estic fotografiant aquestes persones. És el que busco”. De fet, Paradís perdut és un projecte especial dins la trajectòria de Loureiro: “Malgrat que la meva aproximació és molt fotoperiodística tradicional, això segueix sent un projecte personal, i en aquest sentit reflecteixo la meva realitat. M’afecta d’una manera molt personal i profunda que no experimento quan faig el mateix projecte a l’Àfrica”. En aquest sentit, serà un treball de molt llarga durada. “Aquest projecte no culminarà mai, és com el meu projecte de vida -afirma Loureiro-. Quan el vaig definir era una cosa i ara n’és una altra molt diferent perquè es va adaptant a la realitat canviant del país”.

“El projecte va arrencar pels volts de l’any 2012 i no tenia una direcció massa clara, i tenia lloc en la meva vida d’una manera molt més orgànica: estava tot el dia amb la càmera i les fotografies sortien de trobades quotidianes i d’alguna manera espontànies amb la meva realitat com una dona i una adolescent que estava creixent a Veneçuela”, recorda. Els anys 2014 i 1015 van estar marcats per l’augment de la violència i els delictes, el 2017 va estar-ho per la violència política, i ara Loureiro se centra en els aspectes humans: “Tracto d’enfocar-me més en els efectes que les polítiques dels últims vint anys han tingut en el que estem vivint avui com a país; hi ha molta violència política institucionalitzada a través de la manca d’accés a la salut, l’alimentació i l’educació i, òbviament, hi ha un component molt important respecte a l’emigració, que ara és el que ens està definint com a país”.

Visa pour l’Image inclou 25 exposicions que, a més de la crisi veneçolana, aborden altres temàtiques com les dones que moren durant el part en països com l’Afganistan, Sierra Leone, l’Índia, les Filipines i els Estats Units, la vida quotidiana en una presó d’alta seguretat italiana, els armilles grogues, el maltractament animal i la guerra al Iemen. El fotògraf homenatjat enguany és el reporter de guerra francès Patrick Chauvel. Com diu el director del festival, Jean-François Leroy, l’objectiu de Visa pour l’Image és “despertar consciències i fer comprendre a la gent la importància dels reptes mundials”. També es mostra dur amb la situació dels mitjans de comunicació: “Han perdut credibilitat per ells mateixos, no es parla de la vertadera actualitat. Quan va morir [l’expresident d’Egipte] Mursi després de comparèixer al tribunal del Caire, a França es parlava de la canícula i del mundial de futbol femení”.

Tot i així, per al nou president de l’Associació Visa pour l’Image, Renaud Donnedieu, la feina dels fotoperiodistes és “imprescindible” perquè fan “emergir la veritat”. Pel que fa al festival, Donnedieu vol que Perpinyà sigui una capital “permanent” del fotoperiodisme.

Crida l’atenció en la selecció de temàtiques la presència del Estats Units en problemàtiques molt diverses, com ara la caravana de migrants. “En aquesta caravana es va produir una cosa única: normalment fer temes migratoris és molt complicat, principalment perquè els grups de traficants de persones no volen que els migrants tinguin contacte amb els mitjans, i ells mateixos es van amagant de les autoritats, perquè normalment són perseguits -explica el mexicà Guillermo Arias, autor del reportatge La caravana, realitzat per a l’agència France Presse-. Els migrants van prendre consciència del fet que la visibilitat els dona una certa protecció: com més mediàtics i mainstream siguin, i Trump parli més d’ells, els mitjans esdevenen una barrera protectora; hi va haver molta facilitat per treballar a la caravana del 2018 que normalment no trobem”.

Guillermo Arias viu a Tijuana des de fa deu anys. Cobreix temes migratoris des del 2004, però no tenia previst fer aquest reportatge, així que en comptes de preparar-se amb temps va tirar de la seva experiència per omplir les imatges de detalls eloqüents, com una nena que és l’única desperta entre un reguitzell d’homes i dones adormits i una dona que porta un número de telèfon escrit al braç per no perdre el contacte amb els Estats Units. “Estic acostumat a fer aquesta feina i intento donar-li una mica més de profunditat dins la immediatesa”, diu Arias, per a qui la presència d’altres reporters és un estímul. “Com més companys hi ha, més intento trobar una imatge diferent, un altre punt de vista -explica-. A vegades la notícia s’imposa, però si puc intento allunyar-me de la visió comuna, malgrat que no en busco una més espectacular”. Durant els dies que va passar amb els migrants, Arias va haver de guanyar-se la seva confiança i alhora passar desapercebut per captar la seva intimitat. “Crec que el conjunt de fotografies és molt fort. En el terreny personal, les imatges que em trenquen el cor són les dels nens, que no són capaços de dimensionar el sacrifici que fan per buscar-los una vida millor”, conclou Arias.

Un altre dels reportatges nord-americans d’aquest Visa pour l’Image és La xarxa d’alerta avançada, sobre la guerra freda de l’Àrtic, de Louie Palu per a la revista National Geographic. “Crec que treballar en aquest projecte és la culminació de tot el que he fet abans, de l’extracció de recursos naturals o el territori fins a l’efecte de la por i la violència sobre els éssers humans atrapats en una lluita geopolítica”, explica el reporter Louie Palu.

“Molts dies vaig sentir com si estigués en un altre planeta -afegeix-. Sentia que els humans no estan destinats a viure-hi i que el poder final és la natura. En totes les guerres que havia cobert abans havia sentit que hi havia alguna esperança, algun tipus de pau o que la retirada d’un exèrcit acabaria amb una guerra. En canvi, si es fon el gel de l’Àrtic, els científics prediuen una apocalipsi que no podríem aturar”. Per a Louie Palu, treballar a l’Àrtic té un caràcter global que no han tingut alguns dels seus treballs anteriors com la guerra de l’Afganistan i la guerra contra el narcotràfic a Mèxic. També recorda com d’extremes van ser les condicions de treball.

“A l’Àrtic l’aire hivernal pot matar-te. No estic segur que hi hagi un altre lloc al món on l’aire pugui matar-te perquè et congeli. Vaig tenir tanta por a l’Àrtic com a l’Afganistan, on cada dia tenia l’ansietat de perdre una cama per haver trepitjat una mina”, diu. El fred més extrem va ser de 60 graus sota zero i fins i tot va fer que se li congelessin les càmeres i que no pogués treballar. “No hi ha hospital i s’hi t’han de tractar d’alguna ferida greu poden passar dies fins que t’evacuen”, alerta Palu.

Lluny del fred del nord, Laura Morton presenta un treball que consisteix a documentar les desigualtats econòmiques i socials al microcosmos que formen les ciutats de Palo Alto i East Palo Alto, separades per la University Avenue, que dona títol a l’obra. Entre els últims fets més destacats hi la gentrificació que s’està produint perquè els treballadors de Silicon Valley fan pujar els lloguers a East Palo Alto, on gairebé un 20% de la població viu per sota del llindar de la pobresa. “M’agrada poder-me prendre el temps per desenvolupar el projecte i treballar amb profunditat -diu Laura Morton-. He acabat el primer capítol i ara treballo en el segon. Les imatges d’una ciutat i d’una altra s’exposen l’una al davant de l’altra, emmirallant-se, i em falta trobar la correspondència d’algunes situacions que he fotografiat en una ciutat o una altra”.

La problemàtica es remunta a la discriminació racial en el camp immobiliari dels anys 50. “La gent d’una ciutat i de l’altra és igual, malgrat que quan et mires les fotografies et sembli que són diferents”, assegura Morton.