El virus de la por

Quan parlem de sospites d’abusos a menors, la distància que hi pot haver entre la veritat i les aparences pot desfermar una tempesta de prejudicis i malentesos. Per a Ventura Pons, aquest abisme entre el que és real i aparent conforma el cor de l’obra teatral El principi d’Arquimedes, de Josep Maria Miró, que ara arriba a la gran pantalla. Per fer aquesta distància més evident, Pons construeix un joc de miralls -amb canvis de perspectives i salts temporals- que destapa la complexitat que es pot amagar darrere el que sembla simple o evident. El problema és que aquest dispositiu narratiu, que s’hauria d’alimentar de matisos i subtileses pròpies de l’expressió cinematogràfica, topa contra un text teatral en el qual impera una exposició forçada i artificiosa dels dubtes i motivacions dels protagonistes. Així, la preocupant realitat que busca revelar El virus de la por queda atrapada entre uns personatges massa telegrafiats i una cert excés d’alt voltatge dramàtic. Febleses d’un film que sembla més interessat pels temes que aspira a explorar que per les imatges que construeix pel camí. |