Virginie Efira: "'Instint bàsic' ja era una història d'emancipació d'una dona abans del Me Too"

Sant SebastiàDe presentadora de programes infantils i noia del temps a musa de Paul Verhoeven en una pel·lícula sobre monges lesbianes. Virginie Efira (Schaarbeek, Bèlgica, 1977) ha deixat enrere la televisió i les comèdies amables dels seus inicis per convertir-se en habitual de la catifa vermella de Canes i valor segur de la taquilla francesa amb títols com Victoria, El reflex de Sibyl, Adiós, idiotas i l'explosiva Benedetta de Verhoeven, que acaba d'arribar als cinemes.

Benedetta és una monja amb una fe indestructible, una manipuladora que mou els fils per ascendir en la jerarquia del convent i una lesbiana que abraça la seva sexualitat. És un personatge de moltes facetes, difícil de desxifrar per a l'espectador.

— És un personatge extremadament complex i sobretot molt ambigu, però l'ambigüitat no està en la meva interpretació sinó en la manera en què Verhoeven filma la història. Quan interpreto un personatge normal puc fer una aproximació psicològica, però en aquest cas parlem d'algú amb una patologia mental, segurament esquizofrènia: qualsevol definició es queda curta. El millor de Verhoeven és que no es queda en una única opció. Així, no per ser manipuladora deixa de ser una veritable creient.

Per interpretar-la cal tenir una opinió clara sobre el personatge?

— Jo tinc la meva pròpia idea, però dins meu, en secret. L'ambigüitat de Verhoeven ens fa dubtar sobre si ella fa una cosa o l'altra, però tots podem decidir per nosaltres mateixos quina és la realitat. En la vida real, un manipulador no acostuma a tancar la porta i fer una rialla malvada com dient “Que bé us he manipulat!”. De vegades es manipula sense ser-ne conscient o pensant que estàs actuant bé. El meu punt de vista sobre la Benedetta és que sempre actua guiada per la fe. Evidentment, també fa el que calgui per anar-se’n al llit amb la seva amiga. Però no perd de vista els interessos del convent.

La filmografia de Verhoeven és plena de personatges femenins poderosos, com els interpretats per Jennifer Jason Leigh a Els senyors de l'acer, Sharon Stone a Instint bàsic o Isabelle Huppert a Elle. L'han inspirat a l'hora d'interpretar la Benedetta?

— Els personatges que esmentes ja em van influenciar abans de treballar amb ell perquè vaig créixer amb les seves pel·lícules i m'encanten. Estic molt orgullosa de formar part d'aquesta tradició de personatges femenins. Les pel·lícules de Verhoeven no són naturalistes i estan esquitxades d'elements kitsch, però hi ha sempre un qüestionament de la cultura del patriarcat. Jo adoro Showgirls, per exemple, i quan veia l'escena de sexe a la piscina pensava que era una mica fort però m'agradava. Per això, quan rodava les meves escenes de sexe i el Paul em deia que cridés més i més fort, jo pensava “esclar, això és com a Showgirls” i m'hi llençava perquè hi confio plenament.

Com s'explica que barrejar sexe i religió segueixi sent tan polèmic avui dia?

— Vivim en una època estranya en què hi ha temes que provoquen reaccions molt viscerals. Però haig de dir que a França la pel·lícula no ha causat gaire escàndol. L'actitud de la gent és més oberta que quan fa 30 anys van estrenar L'última temptació de Crist. Però ja m'agrada que algunes pel·lícules provoquin un cert xoc i rebuig. De fet, és saludable que en una societat es puguin escoltar posicions enfrontades entre si. Avui dia no es pot dir que la societat tingui bona salut en aquest aspecte. En el cinema dels 70 hi havia llibertat per dir de tot perquè no hi havia por de la censura. Ara, en canvi, els algoritmes eviten que vegem res que ens ofengui. Si t'agrada això, mirà això altre. Però on queda la sorpresa? Jo vull que em sorprenguin i m'escandalitzin, pensar “No m'agrada!” o “Això no ho havia pensat mai”.

Abans, el cinema explicava històries com la de Benedetta des d'una mirada masculina i sexualitzada. ¿El Me Too ha influït en el fet que ara es posi el focus en la dimensió emancipadora de la protagonista?

— En el cas de Benedetta no ho crec, perquè Verhoeven ja feia el mateix abans del Me Too. Instint bàsic ja era una història d'emancipació sobre una dona que es nega a ser definida com a víctima i que s'interessa activament per la sexualitat. Ell sempre ha mirat les coses així. Verhoeven no es defineix com a feminista: és un veritable feminista. Les seves pel·lícules no són oportunistes. Ell no pinta les dones com àngels pel fet de ser dones, sinó que observa la seva maldat i bondat, com en qualsevol. El seu cinema va ser molt important per a mi quan jo tenia 16 o 17 anys: aquelles dones sexis, complexes, fortes i lluitadores em van marcar.

Últimament s'estan rellegint moltes figures històriques des d'una perspectiva feminista. Benedetta s'emmarca en aquest corrent anomenat herstory?

— És un fenomen interessant, però no sé si s'aplicaria al cas de Benedetta. La pel·lícula es basa en el llibre sobre el personatge escrit per Judith Brown, que va trobar arxius sobre el primer judici sobre lesbianisme. El 90% del guió es correspon exactament amb coses que surten al llibre de Brown. És increïble, però gairebé tot el que explica la pel·lícula va succeir.