La millor Virginia Woolf en veu d'una gran actriu
Clara Sanchis es llueix en una obra que arriba a la Beckett després d'anys d'èxit a Madrid
Una habitación propia
Sala Beckett (fins al 21 de març)
Tant se val si Una habitació pròpia és un manifest feminista de l'autora o va ser el feminisme el que l’ha utilitzat com a reivindicació avant la lettre de l'emancipació de la dona. El fet és que aquest assaig de Virginia Woolf, que recull les seves conferències a les escoles universitàries per a dones de Newnham College i Girton College, deixa ben palesa la marginació de la dona en el món de les arts sense obviar la seva subjecció social, laboral i vital al masclisme dominant durant tants i tants segles. Com ho és també que l'escriptora del grup de Bloomsbury va deixar molt clar que l’error més gruixut que pot cometre qualsevol persona que es proposi escriure és pensar en el seu sexe.
El problema a la fi és econòmic. Vaja, que si l'emancipació del proletariat era qüestió d’enderrocar el capitalisme, la de la dona passava així mateix per assolir l'autèntica independència econòmica que ella emmarcava en una habitació pròpia on poder pensar a soles i una renda de 500 lliures. Com pot una dona crear el seu espai íntim per escriure una poesia si està lligada econòmicament al mascle i a les activitats que li han dit que li són pròpies?
Clara Sanchis s’ha prodigat ben poc pels nostres escenaris. De fet, no la vèiem des d'aquell ja llunyà El lector por horas del seu pare, José Sanchis Sinisterra, estrenat al Teatre Nacional, i alguna de les visites de la Companyia Nacional de Teatro Clásico en la qual l'actriu ha militat durant força anys. Una habitación propia és un projecte personal de l'actriu estrenat fa tres anys que ella mateixa ha produït i en què demostra la seva gran qualitat. Quina gran actriu! I no és un text fàcil, tot i les anècdotes que fa servir l'autora. Sanchis combina el distanciament de la professora amb la proximitat d’una amiga amb un esplèndid joc de la ironia i una gran claredat de les reflexions. Que bé que ressonen les sàvies paraules de Woolf en una posada en escena austera de Maria Ruiz que permet que circuli la lletra, embolcallada per uns reinterpretats passatges musicals de Bach a mans de l'actriu. Molt recomanable.