El violoncel joiós d’Isserlis en territori Casals

STEVEN ISSERLIS

FESTIVAL PAU CASALS. AUDITORI DEL VENDRELL | 18 DE JULIOL

| 18 DE JULIOLEl violoncel, com és lògic, ocupa un lloc destacat en la programació del Festival Pau Casals, la 38a edició del qual compta amb Steven Isserlis com a convidat especial. Després d’un concert amb l’Orquestra Camera Musicae, el violoncel·lista britànic va protagonitzar dimecres un recital presidit per la joia encomanadissa que transmet a l’hora de fer música. Aquesta empenta comunicativa mai és rígida ni unidireccional, ja que l’estil d’Isserlis és ric en inflexions, en matisos, en detalls que enriqueixen un discurs sense afectacions ni artificis, tot al servei d’unes lectures que sempre van de cara a barraca.

En territori Casals era inevitable que Bach fos un dels autors programats. També va ser una sort, perquè, com ja va demostrar en el concert que va oferir al Palau de la Música el setembre passat, Isserlis aborda les suites de Bach amb dosis equivalents d’elegància i energia, així com amb una articulació de gran nitidesa. El resultat a la Suite núm. 3 va ser enlluernador en el sentit més literal del terme, per la lluminositat amb què Isserlis va traduir els pentagrames, des d’un preludi desbordant fins a una giga electritzant, passant per una sarabanda confidencial.

L’alè romàntic

El canvi d’última hora del pianista previst no va implicar cap problema de coordinació entre Isserlis i Tom Poster. Els dos intèrprets van bastir una progressió impecable en les tres Fantasiestücke de Schumann, des de la tendresa somiadora de la primera fins a la impulsivitat de la tercera. El mateix alè romàntic va presidir la versió de la Sonata en la major de Franck, una peça per a violí que els violoncel·listes, com Pau Casals, han fet seva en la transcripció de Jules Delsart. De fet, Casals és un dels testimonis indirectes de la possibilitat que el compositor belga concebés l’obra amb els dos instruments al cap, tal com el violinista que la va estrenar, Ysaÿe, hauria explicat al músic català. L’arc flexible d’Isserlis va acaronar els passatges més cantables mentre el piano de Poster explotava la densitat d’una harmonia per la qual ha passat Wagner.

Als antípodes se situa la depuració del llenguatge de l’últim Debussy, que té en la Sonata per a violoncel un dels exemples més paradigmàtics. Els dos intèrprets van copsar a la perfecció aquest caràcter, sense oblidar els aspectes més juganers de l’obra. Un bombonet, una Romança de Saint-Saëns, va ser el colofó deliciós de la vetllada.