Els nens violents d’Andrés Barba guanyen el premi Herralde

Barcelona“No soc ridícul, no ho puc ser perquè soc dues coses que no ho són mai: un nen i un salvatge”. Aquestes paraules del pintor i escriptor Paul Gauguin encapçalen República luminosa, d’Andrés Barba, la novel·la que ha merescut el 35è premi Herralde, dotat amb 18.000 euros. “Vaig començar a pensar en aquest llibre mentre traduïa els contes complets de Joseph Conrad amb la meva dona [Carmen M. Cáceres] -recordava ahir al migdia-. Conrad és un autor difícil i atmosfèric, i tant la música de la seva prosa com l’escenari podrien formar part dels seus textos”. A Barba se li va acudir “una ciutat tropical imaginària, San Cristóbal”, que a una banda hi té “un gran riu” i a l’altra “una selva enorme”. L’escriptor madrileny hi envia 32 nens d’entre 9 i 12 anys que trastoquen la placidesa de l’entorn urbà.

“Encara que els nens es comportin com delinqüents, assumint conductes violentes, continuen sent criatures, i aquesta condició col·lisiona amb el món adult -va dir l’autor-. Estem acostumats que els nens siguin com nosaltres volem: quan ens els mirem atentament són molt més incòmodes del que en un primer moment podríem pensar”. República luminosa arribarà a les llibreries a finals de novembre, igual que la novel·la finalista, La extinción de las especies, de Diego Vecchio. Així com Barba és un autor força conegut entre els nous narradors espanyols -entre la vintena de títols que ha publicat hi ha Las manos pequeñas (2008) i En presencia de un payaso (2014), i va ser un dels 22 autors menors de 40 anys escollits per la revista Granta el 2010 com els més significatius en llengua castellana-, Vecchio és una sorpresa.

L’autor, nascut a Buenos Aires el 1969, treballa a la Universitat de París 8 fent classes de literatura hispanoamericana i tallers de confecció de llengües imaginàries i espectrals. Durant l’última dècada ha publicat dues novel·les a la prestigiosa editorial argentina Beatriz Viterbo, Microbios (2006) i Osos (2010). La extinción de las especies parteix de la fundació a Washington D.C. d’un museu destinat a allotjar les col·leccions d’espècies recol·lectades durant les expedicions d’exploració de l’Oest. “Ens hem acostumat als museus, però són espais molt estranys -va admetre Vecchio ahir-. A vegades són cementiris, d’altres són hospitals, o també cases de cites”. La voluntat de l’autor és “qüestionar des de l’humor relats com la història de l’evolució”. Per fer-ho, Vecchio compta amb una galeria de personatges singulars que despleguen les seves capacitats narratives explicant la persecució d’un os amb milers d’anys d’història. En una de les seves pàgines s’hi llegeix: “El present és el futur del museu”.