Memòria històrica

El mapa de la violència de la Guerra Civil al descobert: 743 fosses i 9.009 morts, la majoria civils

La historiadora Lourdes Herrasti recopila totes les exhumacions fetes des del 2000

Ascención Mendieta amb la seva filla davant la tomba del seu pare, líder d'UGT i executat el 16 de novembre de 1939 al cementiri de Guadalajara. Va ser un dels 822 executats entre 1939 i 1944 en aquest cementiri
Sílvia Marimon Molas
18/07/2020
5 min

Ripollet"Aquesta cuneta va ser durant 64 anys la fossa anònima de 13 civils republicans, víctimes de la repressió franquista. La seva exhumació, el 21 d’octubre del 2000, va trencar el silenci sobre milers de desapareguts i va donar lloc al naixement de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica". Aquest és el text que es pot llegir a la placa que es va col·locar sobre la primera fossa que es va exhumar, després d’anys de silenci, a Prianza del Bierzo. La fossa de la població lleonesa, però, no era la primera que s’obria després de la mort de Franco. Entre el 1978 i el febrer del 1981, familiars, alcaldes i sacerdots van impulsar l’exhumació de moltes fosses en diferents poblacions espanyoles, però el cop d’estat de Tejero ho va aturar tot de cop.

"Aquell febrer del 1981 va tornar el terror. En alguns pobles fins i tot es van tornar a fer llistes de possibles candidats a ser assassinats, però fins aleshores hi havia hagut molt coratge i valentia", explica la historiadora Lourdes Herrasti, que va formar part de l’exhumació del 21 d’octubre del 2000 al Bierzo. Des d’aleshores, Herrasti ha recorregut bona part de la geografia espanyola buscant històries sepultades durant dècades. És membre de la Societat de Ciències Aranzadi (País Basc) i acaba de presentar una tesi doctoral, Arqueologia de la memoria. El método arqueológico aplicado a la investigación de la historia reciente, on dona compte de totes les fosses que s’han exhumat entre el 2000 i el 2018 a l’estat espanyol: 743 fosses i 9.009 morts.

Exhumacions a Espanya entre el 200 i el 2018

Un 80% són víctimes civils

Un 80% d’aquests homes, dones i infants són víctimes civils de la repressió. La resta són combatents, presos en custòdia i guerrillers. Tan sols dues de les fosses eren de la repressió republicana, perquè la majoria de víctimes del bàndol guanyador van ser exhumades en temps de dictadura. Tanmateix, les dades que aporta Herrasti no configuren la fotografia final de la repressió i la violència al front i la rereguarda; són només una petita mostra, perquè es calcula que com a màxim es podran recuperar tan sols un 10% de les fosses comunes de l’Estat. La resta quedaran engolides per l’oblit, perquè els testimonis han anat morint i perquè en molts casos els executors van amagar molt bé els seus crims.

A més, a l’estat espanyol tampoc existeix un cens de les víctimes de la Guerra Civil. "A vegades no és que ningú sàpiga on és la fossa, és que no ho han explicat mai –diu la historiadora–. Ens hem trobat que quan finalment algun testimoni ens ha assenyalat el lloc, ens ha dit que si no ho havien fet abans era perquè no l'hi havien preguntat".

La indiferència, la ruptura amb el passat, el silenci, el desarrelament... Tot plegat ha complicat a vegades la investigació de les fosses. "Jo he trucat a familiars que ni tan sols sabien com es deia el seu avi", detalla Herrasti. Han passat 81 anys des del final de la Guerra Civil. Els canvis urbanístics, dins i a la perifèria de la ciutat, o el fet que als cinc i deu anys legalment es puguin treure restes d’un cementiri per falta d’espai, han anat esborrant el rastre de moltes víctimes.

Les fosses poden explicar moltes coses, però continuaran havent-hi preguntes sense resposta. Una aliança matrimonial, un didal de sastre, una cantimplora, una ploma, un rellotge, un encenedor, un cable elèctric que s’utilitzava per lligar de mans els presos, un cinturó... Tot ajuda a saber qui era la víctima, a què es dedicava, quina vida va tenir abans que, de manera tan sobtada, tot s’acabés per sempre. És molt difícil identificar les víctimes una per una, fer la comparació d’ADN, perquè es necessiten molts elements i recursos que sovint no es tenen. "En molts casos en grup van ser assassinats i en grup són identificats", explica la historiadora. A vegades, el que mostren les fosses és devastador.

La desaparició d'una mare i els seus sis fills

La majoria de víctimes van ser represaliades per motius polítics, però d'altres van morir per un altre tipus de violència que només acostuma a produir-se en un context de guerra, quan la brutalitat acaba estenent-se per tot arreu, fins i tot a la rereguarda i entre veïns, i per motius que tenien poc a veure amb la política. L’agost del 1936, Juana Josefa Goñi Sagardía i sis dels seus set fills van desaparèixer sense deixar rastre de la vall de Malerreka (Navarra). El marit i el fill gran s’havien unit als requetès i havien anat a lluitar amb el bàndol rebel, i Josefa havia abandonat el poble, Gaztelu, perquè els veïns l’acusaven de robar menjar dels seus horts. Desesperada, enfonsada en la més absoluta misèria, havia fugit amb els nens i vivia en una borda. Com que era neboda del general franquista Sagardía (conegut com el carnisser del Pallars), als anys 40 es va investigar: hi va haver interrogatoris i detencions però mai es va arribar a esbrinar què havia passat. A l’entorn de la seva desaparició s’havia anat construint una llegenda. Hi havia un lloc on apuntaven moltes de les històries: l'avenc de Legarrea, una escletxa a la roca, d’uns 50 metres de profunditat, on amb el temps s’havien anat acumulant un munt d’escombraries.

El setembre del 2016, l’equip de la Societat de Ciències Aranzadi va començar a treure deixalles, separar els ossos d’animals i eliminar sediments fins a arribar a una sala subterrània on va aparèixer un primer crani, després una tíbia, el fèmur... A poc a poc van anar apareixent les restes de la dona i dels seus sis fills. "Quan el marit va anar al poble no va poder entrar perquè s’havia format un reforç, i en aquest reforç hi havia l’alcalde", diu la historiadora. ¿Van tirar vius la dona i els fills a les profunditats de l'avenc de Legarrea? Què va provocar tanta fúria? Aquestes són algunes preguntes que segurament mai tindran resposta perquè els que ho podrien explicar no ha van fer.

De la por a l'acceptació que recuperar els morts és un dret

Quan el 2000 es van començar a fer exhumacions arreu de l'Estat hi havia força recel i pocs recursos. Herrasti recorda com els equips de tècnics dormien a les escoles o a les cases dels familiars: "Vam anar a una fossa de la província de Burgos a exhumar les restes d’un alcalde i només hi havia la família. Ni gent del partit ni sindicats ni veïns..." Ha costat molt abandonar el silenci, que tot s’anés normalitzant i que la gent assumís que no passava res, que no es ficaria en cap embolic per exhumar unes restes. "Ara fins i tot algun alcalde del PP assisteix a l’exhumació perquè entén que és una acció humanitària. La proximitat, el fet que a vegades són veïns que es troben al bar, ajuda", diu la historiadora.

La recerca l’han impulsat sobretot veïns, entitats i associacions, però de mica en mica també s’hi han anat implicant els governs de les comunitats autònomes i el govern espanyol ha anunciat nous pressuposts per exhumar fosses. A poc a poc alguns familiars han pogut recuperar les restes d’una mare, un pare, un avi, un oncle... D’altres, però, han mort després d’anys de lluita sense poder enterrar dignament els seus familiars.

stats