Vine a la festa… Encara que sigui tard!
Sempre m'he imaginat com seria anar a un gran festival o a una estrena internacional, l'estora vermella i tots els famosíssims que van passant. Flaixos i més flaixos, artistes, polítics… L'estrena oficial de Cop de rock , l'últim musical de Dagoll Dagom, seria una mica això, però sense vestits de nit i una mica més nostrat. En realitat van estrenar l'11 de setembre, com pertoca a una producció que rememora els inicis del rock català, però era un dia que tots els famosos oficials del país tenien massa ocupat i sembla comprensible que l'estrena oficial s'hagi fet més tard.
A les vuit hi ha programada la foto de família, amb els actors de l'obra i els músics que hi han posat la banda sonora, però això no és Suïssa i tot va una mica més tard. A l'escenari, els actors, molt aplicats, es deixen fotografiar ben col·locats. Els músics pugen però encara en falten dos dels importants, Quintana i Gavaldà, i els altres s'entretenen xerrant de les seves coses. Els més antics, com Pep Sala, de Sau, la fan petar amb generacions més pròximes, com Natxo Tarrés, de Gossos. Se'l veu content, potser més tranquil ara que s'ha donat vacances del grup per a l'any vinent. Davant les tres pedres gegants de l'escenari sura la idea de si un futur espectacle similar, d'aquí vint anys, no podria dir-se Cop de pop , i em fa por imaginar quina escenografia podria suggerir. Quan sembla que el de Sopa de Cabra i el d'Els Pets no arribaran, tothom es col·loca, mira a càmera i somriu, s'obre la veda del flaix. Un cop tenim la foto oficial, cap a fora, que hi ha una llarga llista de personalitats importants per pescar.
Es podria dir que davant el Victòria, ara mateix hi és tothom. És evident que no, però gairebé. De veritat. És com anar a un casament i conèixer tots els convidats. La diferència és que aquí, si saludés, els altres no tindrien ni idea de qui sóc, així que no ho faig. Amb tot, és difícil amagar el gest de reconeixement, i de vegades un petit somriure que els més atents responen amb un cop de cap o una salutació discreta.
Ara tocaria fer una enumeració dels centenars de persones que passen pel photo call . Però la veritat és que no m'hi cabrien, així que només diré que ha vingut el conseller Mascarell i que de seguida se li han acostat tots els encorbatats. Poc abans que arribi l'alcalde Trias, la Chiqui Martí es fotografia amb en Joan Lluís Bozzo, segurament la foto més picant de la nit. La funció havia de començar a les nou i la sala ja és plena, però és un quart i encara no ha arribat un convidat que és molt especial. Just després que entri Carles Flavià, ja sense aglomeracions, com un senyor, arriba el president Pujol amb Marta Ferrussola. Fotos, més fotos, i cap a dins. I ara sí; es tanquen els llums, sonen els primers acords de Bon dia , el públic calla. Pot començar la funció.