Mont Plans: “Vindries al meu enterrament? Doncs, vine’m a veure ara que soc viva”

BarcelonaMont Plans i Girabalt (Artés, 1948) va començar a fer d’actriu quan ja tenia 35 anys, després d’haver estudiat a l’Escola Massana, d’haver fet classes de solfeig i de cant i d’haver treballat de fotoperiodista. Va entrar al teatre per la porta gran, primer amb La Cubana, després amb Dagoll Dagom i més tard, ja pel seu compte, treballant amb alguns dels millors directors catalans. Va ser una de les Teresines i aquest record l’ha acompanyat tota la vida. Ara està nominada als premis Butaca per la seva interpretació a Lali Symon i representa Sembla que rigui al teatre Gaudí.

Què és el millor que t’ha passat aquest últim any?

— Moltes coses, porto un any increïble: el premi Margarida Xirgu, nominacions als premis Butaca, feina... Una feina darrere l’altra i això és increïble. Molt contenta.

I el pitjor?

— Pèrdues. A la meva edat cada any vas perdent gent, van marxant i no t’hi acostumes. Aquest any, la meva germana, que era la meva amiga, la meva confident, la meva veïna, la meva tot. És dolorós.

A Sembla que rigui, l’última obra que estàs representant, fas de morta. 

— Sí, faig de morta, però encara no del tot. Estic en aquell punt d’esperar per passar a l’altre cantó. Ens vam inventar un jurat, que és el públic, que m’ha de donar el pas cap a la llum.

T’has de maquillar molt per fer de morta?

— [Riu] Cada vegada, menys. Només he d’exagerar una mica el que ja tinc. O sigui, la meva cara té taques, cicatrius, arrugues, la meva cara és com un mapa de vida. Aleshores, l’única cosa que he de fer és exposar-la, en comptes d’amagar-la amb maquillatge, com fem quan anem pel carrer.

Si haguessis de fer un balanç de la teva vida, com fa la protagonista de la teva última obra, quin seria el teu gran orgull?

— Haver pogut viure de la feina que m’agrada. No ho digueu a ningú, però la faria sense cobrar. Poder viure d’això és un gran orgull i, sobretot, tenir una relació profunda i sincera amb la meva família i els meus amics. No he de vendre res i això em va molt bé.

Tinc la sensació que has fet el que has volgut.

— Sí, però he fet el que he volgut sense necessitat de fer mal a ningú. Perquè, a vegades, quan un fa el que vol ha de passar per sobre dels altres. I jo no he hagut de passar per damunt de res ni de ningú. He anat fent el que he volgut de manera tranquil·la i fructífera.

Potser s’esperava una altra cosa de tu, a casa teva, i no que fossis actriu.

— Home, quan vaig començar, ho trobaven molt estrany. A més, vaig començar amb La Cubana, a l’època de carrer. “De veritat vols anar pel carrer fent aquestes tonteries?”. El meu pare va venir a veure el Cómeme el coco, negro, ja estava malaltó, pobret, i al final va seure al mig de l’escenari, i va dir: “Misèria i companyia”. Sempre m’ha fet riure tant, això! Però, malgrat tot, m’ho acceptaven i m’ho respectaven. I després vaig tenir temps que els meus pares estiguessin orgullosos de mi. 

I es va verbalitzar això?

— Sí, però tampoc no gaire, no fos cas que m’ho cregués. Que som d’Artés, som del Bages i som molt catalans. “No, dona, està bé, es veu que agrada”. 

Moltes dones de la teva generació no han pogut dir aquesta frase que sembla tan senzilla: “He fet el que he volgut”.

— No, no. O han hagut de lluitar molt per fer-ho. Jo també he tingut èpoques molt dures, però m’he muntat la vida a la meva manera. Si no he tingut feina, me l’he buscada o m’he produït espectacles, com aquest Sembla que rigui, com Chaise longue. Sempre m’he buscat maneres d’anar fent el que volia fer.

Les últimes obres teves giren molt al voltant de la vellesa o de la mort.

— Perquè tinc l’edat que tinc, no puc fer de dona de quaranta o cinquanta anys. He de fer de dona gran i les dones grans es moren. Jo porto una època morint-me a escena, [riu].

Tu creus que això t’ajudarà el dia de demà?

— No, no ajuda. Jo no en tinc ganes, tinc encara una curiositat tremenda. M’agradaria veure el moment que ens posin un xip al cervell i que, quan et trobis una persona, automàticament faci com una cerca de Google, i et surti el nom, l’edat i l’última conversa que vas tenir amb ell. Però resulta que encara no hi hem arribat i jo pateixo perquè no recordo el nom de les persones que se m’acosten, no sé de què els conec. A part d’això, sí que és veritat, i això ho dic a l’obra, que el món cada vegada t’és més aliè.

Això m’ho deia la Montserrat Carulla.

— Veus? Però és perquè no volem. Hi ha gent que em diu “jo ja no vull això de la tecnologia i de les xarxes”. Jo, sí. Jo ho vull fer tot, estic en tot. M’agrada estar al dia, però em continua agradant la música de la meva època. Nosaltres mateixos anem fent els nostres apartheids. Però jo soc molt feliç, estic molt contenta, tinc molts amics joves, moltes amigues joves, estic en contacte amb molta gent, surto molt, vaig a veure què fa tothom al teatre. Jo crec que estic al dia.

Molta gent et relaciona amb l’humor, et veu i ja riu. Tu últimament ja no en tens prou fent riure.

— “Quina gràcia em fa aquesta noia!”, [riu]. Però és que fa molt temps que faig més coses. El 2000 vaig fer El temps de Planck, que era un musical, però era un drama; el Peer Gynt, amb el Bieito, que no era precisament de riure. Vull dir que fa molt temps que faig obres que no són còmiques però, noi, la gent no se’n recorda. Fins i tot em passa que fent drama, faig riure. Ja em sembla bé.

No vols ser la Teresina?

— Jo soc la Teresina. Ja ho he sigut, ara no ho soc. No en renego pas. A veure, jo soc on soc pel camí que he fet per arribar fins aquí. Si hagués fet una altra cosa, potser no seria aquí. Cada pas que fem ens porta allà on som. I com que ara jo soc feliç, també estic contenta de cada pas que he fet. El primer que vaig fer va ser estar a La Cubana i fer riure al carrer, per les cantonades, i la gent es petava de riure.

L’humor no t’ha abandonat mai?

— No, no, i que no m’abandoni mai. Jo penso que el motor per sobreviure és el sentit de l’humor.

Més que l’amor?

— És que un amor sense sentit de l’humor... De tota la vida que deia que si havia de compartir la meva vida amb un home o amb una dona, m’havia de fer riure. M’ha de fer riure i m’ha de fer d'allò, que és molt difícil. Les dues coses. Suposo que per això no l’he trobat [riu].

No és veritat que no l’hagis trobat.

— No, no, sempre me n’he cansat. I a més, saps què passa? Que jo soc del living a part together. Jo hauria hagut de tenir un nòvio o un marit que visqués al pis del costat, no amb mi.

Quan és l’última vegada que vas viure acompanyada?

— Un mes, i fa molts anys. No aguanto més. Ara, relacions que han anat tirant, sí.

Et fa respecte arribar a l’últim acte de la vida vivint sola?

— Com que hi he viscut sempre, ja em sembla bé. El que intento mantenir és la relació diària amb gent. Cada dia tinc relació amb un familiar, amb veïns, amb la portera, amics. Tinc molta xarxa, jo. No em passaré gaire estona sola. Si un dia no contesto ni al fix, ni al mòbil, ni a la porta, de seguida hi haurà algú que empenyerà la porta i obrirà. M’estimaria més tenir temps de fer una festa per dir adeu. Allò que diuen que millor ràpid, no adonar-te’n, a mi no. El vídeo de promoció diu: “Vindries al meu enterrament? Doncs, vine’m a veure ara que encara soc viva”. És aquesta la història. M’és igual la gent que vingui a l’enterrament. I quantes vegades m’has trucat l’any passat? Truca’m, trobem-nos, vegem-nos, anem a fer un got i disfrutem de la vida. Tenir ocasió d’acomiadar-me i fer una bona festa. Però com que no ho sabem, no podem triar. Això és un misteri.

Sembla que rigui, que és el títol de la teva última obra, és una frase que tu fas servir quan vas als tanatoris?

— És una de les coses que es diuen, sí. “L’han deixat molt bé”. “Ha quedat igual”. Vam intentar amb l’Òscar Constantí, el coautor de l’obra, traduir-la al castellà i Parece que sonría no es diu. Sembla que rigui és preciós, perquè et dona el punt que hi haurà alguna cosa que et farà riure. Estic molt contenta del títol i de l’obra. No és la història d’una dona, és la història de moltes dones, de molta gent d’aquest últim segle. Tot el que han passat: els nòvios, els morts, la guerra, la pèrdua...

Què reclamaves a l’última manifestació a la qual has anat?

— La independència de Catalunya. Què hi farem...

Has mirat cap amunt, com si també hagués passat a millor vida...

— Sí, una mica. Ai, quina llàstima, més val que no parlem d’això. Ara em manifestaria contra el Mazón, un poca-solta. No m’agraden els insults que donen sempre la culpa a les mares. Tenim insults catalans molt bons, que hauríem de fer servir, i no anar a parar sempre a les mares.

Quins últims records conserves dels pares?

— Estan tan vius..., sembla mentida. És que fins i tot em puc recordar quan anava al seu llit, al matí, a dormir amb ells. Me’n recordo de tot. La meva mare, posant-me el termòmetre; el meu pare dient: “De qui és aquest culet?”, imagina’t. Recordo que la meva mare va estar una temporada dormint amb mi, ella dormia a l’habitació i jo al sofà. Al matí es llevava molt d’hora, jo sentia les seves sabates i venia allà davant meu, a veure si em despertava. “Deixeu-me dormir, mare, que és molt d’hora”. Se n’anava a la terrassa i al cap de poc ja la tornava a tenir allà. “Molt bé, mare, anem a fer el cafè, va!”. I espera’t, que n’hi ha una altra, que a més a més té a veure amb l’obra: quan el meu pare es va morir, ma mare va tocar el taüt i va dir: “Fins d’aquí a dos anys, estimat”. I al cap de dos anys i una setmana es va morir. Va aguantar els dos anys perquè la poguessin posar al mateix nínxol que el meu pare. Si s’hagués mort abans, l’haurien enterrat en un altre nínxol, que és una cosa que ella no volia de cap manera. Això et fa veure quins pares tenia i per què són tan presents. I haver tingut una infantesa feliç suposo que fa que tinguis una vida feliç i el que he après, ara de gran, és a destriar el gra de la palla, les persones que de debò t’interessen de les que no et convenen. Jo sempre havia fet molt esforç per tenir gent, vull que m’estimin, vull que m’estimin. I ara no: no m’estima? Doncs, adeu. Ja me’n buscaré un altre que m’estimi.

Quina és l’última cançó a què estàs enganxada?

— Ara tinc un cedé posat de l’Amy Winehouse. Jo encara estic amb els cedés, no vaig amb Spotify. Per a mi la música és molt important, n’escolto molta i em passo el dia cantant.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves.

— Ah, oh! T’agraeixo l’entrevista perquè el teatre no el pots fer sola. S’ha de fer amb el públic i necessitem que hi hagi gent que faci d’altaveu del que fem i que animi la gent a que vagin al teatre. És un espai màgic. Encara que surtis i diguis: “Ai, no m’ha agradat”. És igual, però has anat allà una estona, has vist el que fa la gent, que s’esforcen molt per tirar endavant aquesta professió. I una altra cosa vull dir: que per Nadal la gent vagi a comprar als llocs de prop de casa, quilòmetre zero. No aneu a comprar lluny, ni compreu coses que s’han criat molt lluny, ni que hagin sortit de l’altra banda del món. Compreu coses que siguin d’aquí, que així anirem tirant, que prou difícil que és anar tirant.