Roger Mas: "Vinc d’haver-me collit a trossets i tornat a recompondre"

Publica Totes les flors quan fa 25 anys del primer disc. Enhorabona!

— Gràcies! Ho havia de celebrar bé i, aquest és un disc cabdal, en un moment important de la meva carrera. Pensa que estic a l'equador.

A l'equador de què?

— Em queden 25 anys més i sento que soc a la meitat de la meva carrera i de la meva vida.

O sigui que plans artístics fins als 90.

— Jo sempre he sigut de mirar lluny. La primera cançó es diu Totes les flors, que va d’una noia que a la primera part de la cançó va pel bosc amb un sac ple de flors i les va repartint, i la segona estrofa és la mateixa noia que les va trepitjant. És allò de l'Eclesiastès: hi ha un temps per a cada cosa. Han passat moltes coses en aquest país i vinc d'un temps d'haver-me collit a trossets i d'haver tornat a recompondre el puzle vital. I és com un moment de renaixement i estic nel mezzo del cammin di nostra vita, que deia Dante, i estic molt content.

Vols dir que ha passat la pandèmia i el procés...

— Estic content i tinc ganes de celebrar les coses bones i crec que és un moment de la vida i de tothom, en aquest país, que el que ens convé és congratular-nos de les virtuts, del que queda dret, que és molt, del potencial que tenim. Trobo que és un temps per deixar de queixar-nos, per no escoltar la gent que es queixi i només escoltar la gent que ens diu que té una idea i la vol tirar endavant, i és un temps per fer-ho rient. I amb el temps i una canya tot, tot, tot es posarà a lloc.

Diu que ha passat un temps fet miques?

— Bé, ens passa a tots a la vida això, no? El disc comença amb la cita d’Ungaretti "M’illumino d’immenso" que va escriure sent un soldat de la Primera Guerra Mundial a la costa adriàtica. Va sortir el sol i va dir-se: “M’il·lumina la immensitat” i el que vull dir en aquest disc és això, que hem d'estar oberts a l'experiència vital, que això val la pena i que les dificultats fan part del camí. Quan tu et lleves al matí has de comptar que aquest país o tu mateix esteu com esteu, però la cultura de la queixa no ens porta enlloc. I quan ens equivoquem, no ens hi rebolquem.

Va voler deixar de ser cantautor?

— Mai, això. Jo tinc el que en dic l'"imperatiu vocacional": si soc capaç de seguir fent aquesta feina, em valoro millor. Sé que si dedico una part suficient dels meus esforços a seguir fent cançons i veure algun tros de país que no havia vist dins meu, llavors em sembla que jo valc la pena i que tot funciona. Ho visc com una sort perquè vol dir que tinc un nord i, encara que la brúixola trontolli una mica, continua marcant una direcció. I amb això ja tens molt de guanyat, perquè quan no tens gaires energies, compta molt on les poses.

Totes les flors és una cançó encomanadissa.

— Sí, és com un conte per a nens. La nena, primer és bonica i després és dolenta. D’arxicriminals n'hi ha molt pocs. La majoria som bona gent, però tots tenim les nostres petites vileses.

Acabaré pensant que ha estat fent meditació els últims anys.

— Meditació no, però sempre m'ha interessat una certa espiritualitat i una mirada sobre l'experiència vital que no vegi l'error, la taca, com un drama, sinó com a part com una part indefugible de l'experiència.

Crec que la seva carrera és un reguitzell d’encerts.

— Potser sí, però quan fas un disc has d'estar fi. Portes dos o tres anys sense fer-ne un, i has de sublimar les coses bones de dos o tres anys.

I aquesta pressió l’aguanta bé?

— Tinc la sort d'haver tingut una carrera prou domèstica, sense cap gran èxit ni cap gran hecatombe. I el país, que és un país molt amable i agraït, el nostre, m'ha donat una cadireta que n'estic molt agraït, fins que duri. M'he sentit molt estimat pel que jo crec que faig i per l'atenció que em mereixo. Hi estic còmode, en un repartiment en què no se m’exigeixen grans responsabilitats. Ara bé, l'exigència més gran ha de ser la personal.

Al disc surten Carme Ruscalleda i Quico Pi de la Serra.

— Són gent que fan coses maques perquè tenen en compte on van obrir els ulls per primer cop. La Carme em va emocionar quan va fer un plat que es deia Roger Mas i la Cobla Sant Jordi, amb el minipebrotet i la minipastanaga. I en Quico Pi de la Serra és un dels grans d'aquest país.

Hi canta un blues, amb ell.

— Tothom sap que soc un gran admirador del Pau Riba i el Sisa, però la gent no sap com és d’important el Quico per a la meva carrera, perquè els dos anys que vaig viure a Barcelona, cada dimarts a les set de la tarda anava a casa seva, a parlar i a sentir música. El Quico en té 79, però és un nen petit, un bromista que es fa estimar un munt, i quan estic amb ell no puc evitar d'abraçar-lo, perquè és extraordinari. Faria falta un recopilatori ben remasteritzat, amb totes les perles que ha fet el Quico al llarg de la seva carrera. La gent cauria de cul.

El tema Sota el pau ferro em va semblar com de capçalera la sèrie de Netflix.

— És un homenatge a la música electrònica dels 90, Massive Attack i tots aquests. Tot el disc són cançons noves, fresques, dic coses que no havia dit mai i les dic d'una manera que no les havia dit mai, però a la vegada hi ha tota la meva carrera condensada, aquí. Jo tenia un gran amic, un escriptor que vaig idolatrar de jovenet, Josep Maria Moià, que em deia que als vint anys un escriptor el que ha de dir a la vida ja ho ha dit, però fins als quaranta no aprèn a dir-ho bé. I ara tinc la sensació que en aquest disc és com si per primera vegada hagués començat a afinar el que he volgut dir tots aquests anys. Fins i tot hi ha coses del pròxim disc, que es dirà Ta-ti-to-te.

Ta-ti-to-te?

— Sí, com quan cantes unes notes, serà un collage impressionista del meu país. Hi estem treballant ja fa dies.

Això que els escriptors als 20 anys ja han dit el que havien de dir em fa pensar en per què els Beatles van acabar-se relativament d’hora.

— Eugeni d’Ors va dir que el que no és tradició és plagi. Els Beatles van agafar Bach i el van convertir en cançó popular amb uns instruments que no existien fins aleshores. La música era una cosa que es quedava a la vall, a la plaça, que no es podia amplificar, que tenia les cames curtes i, de cop, aquesta gent es van trobar amb l'invent de la guitarra elèctrica, amb els amplificadors i els micros i la televisió. Els Beatles van poder fer el que mai ningú havia pogut fer, arribar a tanta gent a la vegada. Eren un genis, esclar, però el material de què van fer la seva carrera era aquest riu. Bach i Beatles són grans condensadors de la història de la música. Per poder-se repetir això s'ha de produir una nova revolució tecnològica.

Vostè de quina part del riu és?

— De la generació “fills de Pujol”, i fills del hippisme dels setanta. I fills d'aquella dialèctica entre el socialisme català i el Pujol, d'aquestes dues Catalunyes que són la mateixa, que es van voler veure enfrontades. Jo tenia 8 o 9 anys quan va arrencar TV3 i me’n recordo del primer capítol de Bola de Drac i del Doctor Slump.

Els "fills de Pujol" se senten desubicats?

— M'he sentit desubicat sempre perquè vinc de Solsona, d'un país que no és muntanya ni és pla, que no és la Catalunya humida ni la seca, que no parlem oriental ni occidental. Els de Solsona us mirem a tots.

Ara els mirem molt a vostès.

— Sí, per desgràcia, però tot s’arreglarà.

Té opinió sobre la fugida del bisbe Novell?

— Sí, però no la vull expressar. M’incomoden aquestes situacions. Trobo a faltar una mica de respecte. No m’agrada quan a les coses els canviem el significat, i les fem servir com a armes. Juguem massa a aquest joc en aquest país.

Algú podria pensar que vostè és un modest. Jo diria que té personalitat i no li cal anar presumint.

— Això sí que és de Solsona.

I potser desitja poc.

— Miro de desitjar coses raonables però soc de somiar-ho tot. Vull pensar que treballant molt i amb una punta de sort, allò ho podràs tocar.