Vicenç Villatoro: "El Memorial Democràtic ha de posar un nou accent en la immigració dels anys 50 i 60"

El periodista i escriptor Vicenç Villatoro és el director del Memorial Democràtic des d'aquest setembre, quan va substituir Jordi Font, que des del 2019 estava al capdavant de la institució. Creat el 2007, el centre té l'objectiu de preservar la memòria democràtica de Catalunya a través d'homenatges, exposicions, activitats i recerca. El primer director del Memorial, nomenat pel tripartit, va ser Miquel Caminal, que va ser destituït pel govern de CiU el 2011. Aleshores el Memorial va navegar un any sense capità i el seu rumb va ser molt qüestionat. Amb poc temps, el Memorial es va anar buidant de continguts, de pressupost i de personal. També va anar canviant de conselleria de referència (Interior, Relacions Institucionals, Exteriors, Justícia) i de seu: l'última proposta de Ciuró és que es traslladi a la comissaria de Via Laietana.

Amb una llarga experiència com a gestor cultural a les institucions -ha sigut director general de Promoció Cultural de la Generalitat, president de l'Institut Ramon Llull i director del CCCB-, Villatoro creu que el més urgent és trobar un nou lloc pel Memorial i posar un nou accent en la immigració. 

Una de les últimes polèmiques té a veure amb la comissaria de Via Laietana, llargament reivindicada per les entitats memorialistes. ¿Seria una bona seu per al Memorial?

— El memorial està en un espai [al carrer Peu de la Creu, 2, on hi havia hagut les oficines de Grup 62] que no és l’adequat. L’edifici no està pensat per a això, és una cotilla. A més, és de lloguer i aquest lloguer s’acaba a finals del 2023. Hi ha un debat sobre l’ús de la comissaria de Via Laietana. M'agradaria que el Memorial estigués en un lloc on les exposicions fossin més visibles, un edifici significatiu que no fos d’oficines. La comissaria hauria de ser un espai de memòria on s’expliqués què hi va passar, però no m’hi acabo d’imaginar les oficines del Memorial, allà. Els espais de memòria, com menys es toquin, millor.

Ha pensat en llocs alternatius?

— Com a agent immobiliari soc dolent, però ha de ser un espai significatiu on puguin passar coses obertes a la ciutadania, com exposicions, seminaris, debats, concerts...

Quins deures més immediats s’ha posat?

— Trobar una nova seu, treballar molt més el memorial virtual, i que les subvencions siguin més àgils i surtin abans. Tot això a escala logística. Conceptualment, una ampliació de l’imaginari sobre què és el Memorial, no deixar de ser res del que és però ser més coses. Recollir més la memòria personal, fer més visible la memòria de les dones. 

El memorial ha tingut un recorregut força convuls i ha tractat diferents memòries. Quines memòries hauria de recollir?

— Hem de posar un focus molt gran en els anys 50 i 60. El Memorial, per la seva definició fundacional, recull des de la proclamació de la República fins a la Transició. Per raons comprensibles i perquè la memòria viva, la cronologia, hi anava en contra, ha estat molt centrat en la Guerra Civil, perquè era urgent, però ara crec que s’ha de posar un accent nou en els anys 50 i 60, perquè apareix amb una força brutal la immigració, que per a mi és un tema de memòria democràtica de primera divisió. Si no tenim un memorial de la guerra carlina o de l’1 d’Octubre és perquè en el període que tracta el Memorial Democràtic hi ha una gran densitat d’esperança, de patiment i de dolor, perquè és transcendent, i perquè hi ha memòria viva. A més, és un període que ha estat sotmès a la distorsió del franquisme i s’ha d’alliberar d’aquesta distorsió. Davant aquestes memòries, el Memorial no pot ser equidistant i neutral. Té un compromís amb la democràcia, la llibertat i els drets humans. 

Per què la immigració?

— Ho té tot. És densa en històries humanes, és transcendent, aquest país no s’entén sense el canvi demogràfic que hi va haver als anys 50 i 60, i ha estat distorsionada per la historiografia oficial del franquisme. Si no hi posem l’accent ara, perdrem moltes històries perquè les seves veus van desapareixent. 

Hi ha el Museu de la Història de la Immigració de Catalunya, a Sant Adrià de Besòs.

— Sí, estic pendent de parlar amb ells. El Memorial no té el monopoli de les memòries, i al museu de la immigració s’expliquen algunes coses, però hi ha un marge considerable encara que pot treballar el Memorial. 

Per què creu que el Memorial Democràtic ha canviat tantes vegades de conselleria en els últims anys?

— Altres també han canviat. Una raó pot ser que té una naturalesa molt específica. Però no ha canviat substancialment, de qui depèn no imprimeix el seu caràcter. 

El Memorial Democràtic va néixer amb un projecte molt ambiciós. Amb el temps s’ha anat reduint la plantilla de treballadors i els recursos econòmics. Ara la feina que s'hi fa potser no és prou visible.

— En el seu primer disseny hi pesava molt més el que és acadèmic i tinc la sensació que això està millor ubicat en l’àmbit universitari. L’àmbit acadèmic té prou recursos per a la construcció de coneixement o de reflexió. Ens hem encongit, però no em preocupa perquè les coses no s’han deixat de fer, simplement es fan en altres llocs. El mateix amb fosses, ho fa el departament de Memòria. Més que produir coneixement, el Memorial ha d’ajudar a divulgar i preservar memòries. La memòria també té molta relació amb els espais, que són contenidors de memòria, i també em sembla important tenir cura d’aquests espais. Contextualitzar-los de manera no invasiva. 

¿I creu que és prou visible la feina que fa?

— Seré poc gremial: em preocupa més la memòria que el Memorial. El Memorial és una eina, però sí que s’hauria de treballar més la visibilització del que divulguem. Potser hem de ser una casa de memòries, recollir les cartes dels pares, avis, oncles... L’oficialitat ja sap com preservar la memòria, però potser la tropa no. I les cartes de la tropa són valuoses per la memòria i la informació que contenen. Per exemple, per saber on són les fosses, les cartes dels soldats anònims són una cosa molt important. 

 En aquests moments es debat al Congrés una nova llei de memòria i el Parlament aviat en debatrà una altra. Creu que són suficients? Què creu que seria essencial en una llei de memòria?

— Puc tenir unes impressions com a ciutadà, però el Memorial treballa en l’àmbit de les lleis que genera el Parlament i no ha d’entrar en el debat. Jo no crec que el Memorial hagi d’emetre judicis. 

Però en qüestions de documentació, de les quals parlàvem abans, una de les dificultats a l’hora de portar a judici Martin Villa són les proves documentals perquè l’estat espanyol en dificulta l’accés. 

— Digui el que digui la llei, el Memorial sempre estarà a favor de preservar les proves i de preservar la memòria dels fets.

¿Serà proactiu el Memorial a l’hora de preservar documentació?

— El Memorial no fa lleis, però aprofitarem totes les escletxes. 

Què opina del monument de Tortosa? 

— Quan hi ha una llei, has de fer el que diu la llei. Causa finita. Conceptualment, però, és complicat perquè no es pot esborrar tot com si no hagués passat mai. Va haver-hi franquisme, va haver-hi camps nazis. Hi ha casos concrets, però, en què recordar és exaltar perquè no hi ha cap reinterpretació possible.

Té una llarga experiència al capdavant d’institucions i com a escriptor. Què creu que pot aportar al Memorial?

Soc periodista i escriptor. Com a escriptor, les meves tres últimes obres són de memòria familiar, he escrit història individual, encarnada, narrada. Hi ha un distanciament de l’estadística i un gust per l’encarnació. Com a periodista, valoro l’opinió pública. El client és el ciutadà. La feina que fem és per als ciutadans, i crec que com a periodista puc fer-los accessible aquest període històric.