Villalobos explica Mèxic amb sentit de l’humor

BarcelonaJuan Pablo Villalobos escriu novel·les molt divertides que sempre expliquen algun aspecte compromès del present de Mèxic, el país on va néixer el 1973 i al qual torna de tant en tant, sempre de visita: viu a Barcelona des del 2003. Va debutar fa cinc anys amb Fiesta en la madriguera, que havia enviat a l’editorial Anagrama simplement per provar sort. “Era un llibre hilarant, viatger i boníssim -recorda l’editor Jorge Herralde-. No tenia res a veure amb la majoria de ficcions sobre el narcotràfic”.

La novel·la estava protagonitzada pel petit Tochtli, que viu aïllat i protegit a la mansió del pare, Yolcaut, custodiat per dos pinxos i consentit fins al punt que viu obsessionat per rebre un hipopòtam nan de Libèria. Fiesta en la madriguera és la història de la descoberta per part del nen de la vida del pare, un dels narcotraficants més perillosos del país. El 2012 va publicar Si viviéramos en un lugar normal, en què un noi adolescent compartia una casa precària a Lagos de Moreno amb sis germans i els pares. El jove descobria la lluita de classes i la injustícia al Mèxic de la dècada dels 80. La novel·la es va traduir a dotze llengües. Ara, a Te vendo un perro, es posa a la pell del Teo, un pintor frustrat de 78 anys que passa els dies en un bloc de pisos capitanejat per la Francesca, que investiga els veïns amb esperit detectivesc i organitza compulsivament clubs de lectura. “Fa onze anys que aquest llibre em ronda pel cap -diu l’autor-. Quan vaig arribar a Barcelona llegia molt sobre avantguardes, art fou, Jean Dubuffet... I m’hauria agradat escriure una ficció a partir de la vida de Manuel González Serrano, un pintor de l’època de Diego Rivera, Frida Kahlo i María Izquierdo. Estava pràcticament oblidat, i n’hauria escrit una novel·la històrica per restablir el seu lloc en el panorama de l’art mexicà. No me’n vaig sortir, perquè encara no havia trobat el meu estil”. Villalobos és conegut per escriure multitud de versions de cadascuna de les seves novel·les: el seu debut li va costar set manuscrits; aquest, onze.

La màgia de l’octogenari

En aquest cas, l’element que finalment el va convèncer va ser escriure el llibre des del punt de vista d’un ancià que viu en un gran edifici de la capital mexicana. Després de dedicar-se a despatxar tacos durant anys i panys, el Teo vol pintar la seva obra mestra, però a l’escala tothom pensa que és un escriptor frustrat i no deixen de preguntar-li com porta la seva “novel·la”. La monotonia, però, canvia amb l’arribada d’un grup de joves a l’edifici. El protagonista de Te vendo un perro barreja fragments de la vida actual amb episodis del passat, en què recorda els pares i els gossos que van tenir (un d’ells va acabar triturat i convertit en carn de taco d’un restaurant). Encara que tingui picabaralles amb la difícil Francesca, se la vol emportar al llit, i passa el mateix amb la Juliette, una simpàtica venedora de verdures. “Són un triangle sexual de la tercera edat que faria posar els pèls de punta de la barba de Freud -argumenta Herralde-. Amb aquesta novel·la m’he petat de riure aproximadament unes quaranta vegades”.

El retrat del Mèxic més tristament contemporani ve donat per la desaparició d’un jove maoista clandestí. “Des del que va passar el setembre de l’any passat a Ayotzinapa, en què van ser assassinats 43 estudiants, el fet que hi hagi desapareguts a Te vendo un perro ha pres un protagonisme important -resumeix l’autor-. Les morts d’Ayotzinapa han col·locat la qüestió de les desaparicions als diaris de tot el món. La vergonya, la humiliació i la ràbia sacsegen tota la societat. Al llibre es comenta que podria preparar-se un aixecament social contra el govern mexicà, però finalment no passa res”. Potser els fets del món real diferiran del desenllaç de la novel·la, una tragicomèdia esbojarrada i de lectura addictiva.