Viggo Mortensen: “Les tiranies no es construeixen per les virtuts del tirà, sinó per la feblesa dels demòcrates”

Lejos de los hombres és un film d’aventures en què la història no avança a cop de lluites o persecucions, sinó per les complicades decisions dels personatges. Per què decideixes actuar-hi?Lejos de los hombres

Per Camus. El guió es basa en un dels seus contes i també incorpora el seu punt de vista a partir de coses que va escriure sobre Algèria. Camus sempre m’ha agradat com a autor i persona pel seu humanisme. Per a mi és un dels escriptors i filòsofs més importants del segle XX. Sartre el va castigar injustament per la seva llibertat de pensament. Camus va ser un dels primers a obrir els ulls davant el totalitarisme de la Unió Soviètica, tan perillós i perjudicial com el del nazisme, i no l’hi van perdonar mai. També se’l va titllar de conservador i contrari a la independència d’Algèria, quan ell no tenia res en contra de la independència, només contra la manera d’aconseguir-la. Si hagués viscut als 60 hauria dit el mateix sobre Cuba. Si la democràcia vol ser conseqüent, no pot ajudar-se de les estratègies del totalitarisme. Les tiranies no es construeixen gràcies a la virtut del tirà, sinó per la feblesa dels demòcrates que no volen adonar-se del que passa.

La història va donar la raó a Camus en la seva crítica als totalitarismes.

Completament, tot i que avui encara el critiquen a França. Era un home valent, capaç d’admetre que no sabia coses i de canviar d’opinió quan n’aprenia de noves. El talent de Sartre i Beauvoir tenia més a veure amb la construcció de personatges i la mentida. Van mentir en tot el que suposadament van fer amb la resistència francesa i encara tenien la barra d’acusar Camus de conservador i covard. Més enllà de les diferències intel·lectuals, estic convençut que el que sentien Sartre i Beauvoir per Camus era gelosia, perquè ell era més directe i honest. I preferia callar sobre les seves accions de guerra i deixar que els seus escrits parlessin per ell.

Ja t’havíem sentit parlar en holandès, anglès i espanyol. Però aquí t’atreveixes amb el francès i l’àrab.

El francès el vaig aprendre als Estats Units. Quan els pares es van separar, els meus germans i la mare vam anar a viure al seu poble natal, a prop de la frontera amb el Quebec. En aquell temps no hi havia internet ni res, només dos o tres canals de televisió, i ningú parlava espanyol. Però a l’altre costat del riu hi havia una població llatina i partits d’un equip d’hoquei sobre gel que es deia Canadiens de Mont-real, que era l’equivalent del Barcelona d’ara: eren ràpids, elegants i guanyaven gairebé tots els partits. I a més tenien els colors del San Lorenzo, el blau i el vermell. Gràcies a ells em vaig interessar pel francès i el vaig aprendre, tot i que he hagut de fer un treball específic per recuperar fluïdesa i perfeccionar l’accent. L’àrab, però, el vaig haver d’aprendre des de zero.

El teu personatge al film és un mestre d’origen espanyol que parla francès, maleeix en castellà, se sent algerià i domina l’àrab. ¿T’identifiques amb aquest tipus d’identitat fracturada?

Sí. El meu pare és danès, la mare nord-americana i vaig créixer a l’Argentina. A casa estava exposat a l’anglès i el danès, però entre germans només parlàvem espanyol. L’herència argentina m’ha marcat, però he viatjat molt i sempre m’han interessat les altres cultures. Suposo que per això m’acaba interessant la interpretació, imaginar-te que ets algú altre. És un joc molt natural per als nens, però d’adult tant els cossos com les ments es calcifiquen i creen una identitat. Ser actor em permet mantenir una mirada més oberta.

Per què es repeteix al llarg de la teva carrera el personatge de Lejos de los hombres, el lluitador desarrelat que dóna l’esquena al seu passat? També l’interpretes a Jauja, Una història de violència... Fins i tot a Lejos de los hombres JaujaUna història de violènciaEl senyor dels anells

No ho sé. En el fons, tothom té conflictes interns i una vida secreta amb dubtes i pors. Quan llegeixo un guió, per molt senzilla que sigui la descripció del personatge, sempre em pregunto: “Això és el que fa, però què és el que pensa?” Busco els matisos, no per fer el personatge més interessant del que és, sinó perquè crec que tothom és complicat.

El Daru, el protagonista de Lejos de los hombres

Sí, és molt difícil de conèixer i d’estimar, molt auster. Però també ho és Hamlet. El Daru és un paio que no parla gaire, que no necessita noves amistats. Sembla molt diferent del Mohammed, però a través del viatge i a partir de petites coses que diuen la seva amistat va creixent. L’espectador el va coneixent a poc a poc. Qui és, d’on ve, què sent.

Em recorda els personatges dels westerns

Molt. M’agrada treballar amb els silencis i els objectes, amb tot el que no està escrit. I aquí era necessari que els dos actors principals ho fessin. Vam tenir la sort que Reda Kateb, que fa de Mohammed, té una gran capacitat per comunicar-se a través dels silencis. Per a mi era crucial tenir un company de viatge amb aquesta virtut, perquè jo sol només puc arribar fins a un cert punt.

Abans parlaves de la mirada lliure de Camus. ¿Creus que és necessària en el polaritzat context polític actual?

Per descomptat. Mira el cas de Podem: després de les municipals, la gent va dir que el poble havia parlat. Però el poble també va parlar el 2011. No t’agradarà, però va parlar. S’ha de tenir la ment oberta i veure el paisatge. La democràcia no és un estat fixat, és un procés, com la felicitat. I com va dir algú, el que importa no és ser feliç, sinó la voluntat de ser feliç. S’ha de viure de manera democràtica. Camus era molest perquè canviava de postures. Però no era ell qui canviava, sinó la situació i, en aquest cas, el més coherent és canviar.

No ets partidari del monocultiu interpretatiu. Al llarg de la teva carrera has fet papers molt diferents.

Sí, però no per caprici. No m’importa la nacionalitat de la pel·lícula ni el pressupost, només que m’agradi el projecte.

Sí, però sigues sincer: després de rodar un film en danès i castellà i ara un altre en francès i àrab, ¿el teu agent de Hollywood encara t’agafa el telèfon?

No, m’ha engegat a la merda [riu]. No és que no vulgui fer pel·lícules a Hollywood, simplement he volgut aquests projectes i mentrestant no n’he pogut fer d’altres. Si el guió de Lejos de los hombres hagués arribat de Hollywood, també l’hauria acceptat. |