Viggo Mortensen: “Una democràcia o una independència no són una cosa fixa, són un joc que es mou”

BarcelonaViggo Mortensen (Nova York, 1958) produeix i protagonitza Jauja, la nova pel·lícula del director argentí Lisandro Alonso, que s’estrena avui. Interpreta un militar danès desubicat a la Patagònia del segle XIX. L’actor, en canvi, no se sent gens desubicat quan parla de cinema, política i futbol, una de les seves passions. És seguidor del club argentí San Lorenzo de Almagro i del Reial Madrid. Tanmateix, considera que és “un luxe compartir un temps en aquest planeta” amb algú com Messi. “És incalculable el que Messi està fent pel futbol. És un jugador d’equip malgrat el que es digui en aquest país i a l’Argentina”, diu Mortensen, que a Jauja també ha tingut visió d’equip perquè dóna suport a un director com Lisandro Alonso, als antípodes de l’ star system.

Ets a Barcelona presentant Jauja. Què és el que et va atrapar d’aquesta història?

Vaig veure el guió del poeta argentí Fabián Casas com un conte d’aventures, una mena de western argentinodanès existencial, intrigant. Hi vaig veure alguna cosa que podia arribar a ser una pel·lícula que a mi m’agradaria anar a veure.

És una pel·lícula amb un últim tram sorprenent, fins al punt que un no sap si l’ha de tornar a veure per entendre-la.

Lisandro Alonso, com a director i com a contacontes, no et dóna respostes. Et respecta com a espectador. Provoca que et facis preguntes, igual que David Cronenberg. Són molt bons a l’hora de crear situacions, provocar pensaments, preguntes, incertesa, dubtes... Però sense dir-te que has de pensar així i que això va d’això. No tenen un interès ideològic a convèncer-te per pensar d’una manera específica, i això em sembla interessant. Tant als festivals internacionals com als col·loquis que he fet, ha generat debat i els espectadors creen teories molt interessants. Que la gent s’enrecordi de la pel·lícula ja és un èxit.

Una altra cosa és que això sigui majoritari, que em fa la sensació que no et preocupa gaire.

Que no sigui una pel·lícula de multiplex? No ho és. És la cinquena pel·lícula que fa Lisandro Alonso i la primera en què treballa amb actors professionals, amb un guió -encara que és un guió singular-, amb un fotògraf com Timo Salminen, que ha treballat amb Aki Kaurismäki, un director també finlandès a la seva manera força estrany pel gust popular, però un geni... És més accessible que les altres pel·lícules seves, però no deixa de ser una pel·lícula de Lisandro Alonso, amb el seu ritme, els seus temps i tota la resta. A mi el que em va intrigar quan vaig llegir el guió era aquesta història bastant universal i entenedora per a tothom: un pare que perd la seva filla. Un militar danès de finals del segle XIX viatja a l’Argentina amb la seva filla adolescent perquè aconsegueix una feina a l’exèrcit argentí, i és en un lloc que no coneix i que tampoc li agrada gaire. Però aguanta amb aquest pensament racional del nord d’Europa: tot té la seva explicació, hi ha una manera de fer les coses i ho faré així, imposaré el meu punt de vista en aquest nou món. Arriba a ser una espècie de Don Quixot danès perdut a la plana argentina. Ell no pensa que és absurd, però el seu comportament veient el que hi ha allà és bastant absurd. Però li passa una cosa que tots podem entendre: perd la seva filla. Ell com a pare és l’últim home a la Terra a adonar-se que la nena és una dona i que els homes s’interessen per ella. Quan comença a adonar-se’n li fa por i li entra pànic. I llavors la filla s’enamora d’un jove argentí i se’n van pel desert. És el pitjor que li pot passar a aquest home, no?

Així que surt...

Surt a buscar-la. És una proposta clàssica per a un western, però després passen moltes coses estranyes. El personatge segueix tossut amb això de buscar la lògica de què li passa i no ho entén. En aquest sentit és una mica com l’espectador.

Com a nord-americà, imagino que estàs al corrent de les revelacions sobre les tortures de la CIA.

Sí, però no és cap sorpresa. Això ja se sabia des de fa anys.

Quin desastre, no?

Quin desastre... tot. Quin desastre el govern de Mas també, i el govern de Rajoy. La gent vol portar-se bé i viure, en general, la vida. I els que manen són els que emboliquen les coses a tot arreu. Per això s’ha de vigilar. Una democràcia no és una cosa fixa. Una democràcia o una independència no són una cosa fixa, són un joc que es mou i que requereix participació. I si no surts a votar, o no t’informes per prendre una decisió, la culpa qui la té? Tu.

Això és el que està passant ara a Catalunya. La gent vol votar.

Sí, que votin. Jo crec que és un error a llarg termini del govern no fer el que va fer la Gran Bretanya amb Escòcia. Que deixin votar. Però també Mas ho està embolicant, per raons egoistes personals que no tenen res a veure amb el bé de la gent. Mas és un oportunista.