El viento se levanta

Amb Porco Rosso (1992), el director japonès Hayao Miyazaki va crear un meravellós film d’aventures d’estil clàssic sobre un aviador de la Primera Guerra Mundial d’aspecte porcí. A El viento se levanta, el protagonista Jiro Horikoshi no pot pilotar avions a causa de la miopia. Per això es dedica a dissenyar-los. És inevitable veure en la figura de Horikoshi (dissenyador d’alguns dels caces utilitzats pel Japó durant la Segona Guerra Mundial) un reflex del mateix cineasta. Com Miyazaki, Horikoshi és a la vegada enginyer i artista, geni creador i tècnic al servei d’uns interessos comercials. Algú que sap apreciar la precisió de les màquines alemanyes però que en el fons admira el gust per la bellesa, l’esperit d’aventura i la joie de vivre d’un italià, l’enginyer aeronàutic Caprioni.

Es pot trobar a faltar en El viento se levanta aquell alè màgic que travessa bona part de la filmografia de Miyazaki, de Mi vecino Totoro (1988) a Ponyo en el acantilado (2008). En aquest cas, l’animació del mestre de la Ghibli brilla especialment en el seu vessant més realista, quan dóna vida als grans esdeveniments històrics que marquen la trajectòria del personatge, com el terratrèmol que va sacsejar el Japó l’any 1923.

Tot i desenvolupar-se en el prosaic context de l’enginyeria aeronàutica, Miyazaki atorga a la que s’ha anunciat com la seva última pel·lícula cert aire espiritual. El vent del títol encarna a la vegada l’atzar dels esdeveniments, el que l’uneix a la seva esposa i la necessitat d’aferrar-se a la vida, tal com dicta el vers de Paul Valéry: “S’aixeca el vent, cal intentar viure”.