Fer videoart quan ningú sabia què era el vídeo

BarcelonaCom tot nou mitjà que es preui, el vídeo va arribar als anys setanta a Espanya per matar els mitjans de masses ja existents, com el cinema i la televisió. Alguns artistes que venien de l’art conceptual i les arts plàstiques van apropiar-se del nou llenguatge i van utilitzar-lo en instal·lacions que qüestionaven l’espectacle, els rols de gènere, les notícies o els anuncis, i que s’expandirien a àmbits més amplis, complexos, expressius i abstractes. El Santa Mònica exposa les obres primerenques de tres dels principals pioners del videoart a l’Estat: Eugènia Balcells, Antoni Muntadas i Carles Pujol, que van compartir època amb altres noms com Francesc Torres i Josep Montes-Baquer.

El vídeo aplicat a l’àmbit creatiu es remunta tot just al 1974, a Espanya, on neix impulsat per un taller de la Sala Vinçon. Una dècada després, el Festival de Cinema de Sant Sebastià incloïa una secció paral·lela dedicada al vídeo. I el 1990 la primera gran exposició al Museu Reina Sofia de Madrid “suposava la validació i legitimació d’aquest art”, explica Albert Alcoz, cineasta i comissari de la mostra.

(Re)visionats, (re)visitats ofereix una relectura actual de peces que van marcar una època i unes trajectòries. “El vídeo possibilitava uns temps continus que, per a mi, quedaven més a la vora d’una comprensió energètica de la realitat, que és el que buscava. No tenir la restricció del temps atorga una gran llibertat i també poder fer coexistir moltes imatges i sons alhora en el mateix espai -explica Eugènia Balcells-, perquè he volgut atrapar la realitat com a dansa, en constant moviment, impossible d’atrapar”. El vídeo era una versió més fàcil, econòmica i senzilla del cinema, que ella va explotar en peces com From the center.

Les obres de Balcells que s’exposen al Santa Mònica “plantegen lectures crítiques sobre la construcció del cos femení”, diu Alcoz. En la primera peça, dues pantalles: a l’esquerra un programa de televisió retransmet el concurs de Miss Univers del 1981 -impreses en pantalla apareixen les puntuacions que reben les noies: Nova Zelanda, 7,350; Veneçuela, 8,88- mentre, a la dreta, hi ha un vídeo domèstic realitzat per Balcells en què es veu la vida íntima de tres amigues. La segona peça, Re-prise, utilitza fotogrames de pel·lícules mítiques de Hollywood per exposar els rols establerts, els estereotips, i, alhora, és un homenatge a la memòria col·lectiva de l’espectador. “Són icones d’actrius i actors que van configurar com nosaltres ens definíem, qui volíem ser, com ens volíem presentar”, explica Balcells. La tercera, Boy meets girl, juga amb els arquetips que oferien les revistes i emparella homes i dones com si fos en una màquina escurabutxaques. “Anticipa aplicacions com Tinder”, bromeja Alcoz. Realment sorprèn la vigència que tenen les peces: “Feia anys que no veia aquestes obres muntades i ha sigut un examen. N’he sortit contenta: s’aguanten perfectament i això és perquè no buscaven cap moda, no m’interessava fer una crítica contra res que estava fora, sinó desvelar quins són els mecanismes i filtres que rebem inconscientment. El que em sap greu és que hi ha coses que han canviat poc -diu Balcells-. Encara no és el mateix com a artista ser home o dona. És així i punt”, sentencia l’artista, que avança que l’any que ve farà una exposició a Barcelona sobre els límits de la visió, l’Univers, els elements i la matèria.

La invenció d’un llenguatge

El videoart s’apropiava de material existent per descontextualitzar-lo i fer-ne una nova lectura. El fet que l’espectador estigués avesat a les narratives audiovisuals servia als artistes per qüestionar-les o pervertir-les. El Santa Mònica exposa diversos vídeos monocanal en què Muntadas buscava la contrainformació i indagava en la subjectivitat de l’espectador davant de la “caixa dels trons”. On subjectivity, creada quan l’artista vivia als Estats Units, ja es va exposar el mateix 1978 al MoMA, al costat de videoartistes referents com Bill Viola i el matrimoni Vasulka. Avui el Macba té obra de tots tres pioners, però llavors a l’Estat el videoart no tenia el mateix reconeixement. “Ningú coneixia el vídeo. No va aparèixer al diccionari fins al 1983. Ens estàvem inventant el llenguatge i el concepte d’instal·lació, que allibera l’espectador de la visió lineal i d’un temps marcat. S’entra en un temps cíclic, més filosòfic, etern”, remarca Balcells. Per això era difícil que aquests materials tinguessin sortida al mercat de l’art: podien anar a la Sala Metrònom o en galeries d’art conceptual com la Cadaqués o directament als arxius personals. “Els artistes diversifiquen la seva obra, el vídeo és una eina més del seu discurs”, que compaginaran amb altres disciplines i interessos, diu Alcoz. Alguns, com Manuel Huerga, es van passar a la realització.

L’exposició també reprodueix un projecte especial de Muntadas, el punt d’informació que va crear per al Cadaqués Canal Local, la primera experiència televisiva local i comunitària al marge de TV1. El 1974 enregistrava entrevistes als habitants del municipi empordanès per parlar dels problemes que el turisme suposava en un poble que, aleshores, passava de 1.400 habitants a l’hivern a 10.000 a l’estiu. Les peces de Carles Pujol segueixen una investigació més abstracta del mitjà, les formes, la composició, el temps, la línia. Al Santa Mònica hi destaca la instal·lació Meninas (1986), en què el visitant es pot passejar entremig d’un estudi del quadre, amb un mirall al fons i uns televisors que homenatgen les reines de Velázquez.

(Re)visionats, (re)visitats és la primera mostra del Loop 2017. El festival ha iniciat la recuperació i digitalització d’obres de videoart per crear un arxiu que agrupi tota la riquesa patrimonial -fins ara oculta- dels últims 40 anys. A l’exposició també s’hi pot veure l’arxiu documental que Antoni Mercader ha recopilat per explicar la irrupció del videoart a Espanya.