Quan la vida és una nòria

Al número 25 del carrer Pressgasse, a Viena, en una zona amb pocs atractius turístics, s’hi troba un museu particular. Durant anys, Gerhard Strassgschwandtner i Karin Höfler van anar recollint objectes relacionats amb el seu film preferit, El tercer home. Fins que en van tenir tants que van obrir un museu el 2005 a la planta baixa del seu apartament. Malgrat que amb el pas dels anys ha anat millorat i creixent amb ajudes del govern, encara s’hi pot percebre aquell regust amateur tan entranyable, propi de les persones que han dedicat tota la seva vida a un passió sense pensar en els diners. Al museu, Strassgschwandtner explica als turistes que molts vienesos no hi passen, pel museu, perquè El tercer home parla d’èpoques que no volen recordar.

Una Viena fosca

Dirigit per Carol Reed i amb guió de l’escriptor i exespia Graham Greene, el film explica la història d’un americà que arriba a Viena per treballar-hi poc després del final de la Segona Guerra Mundial, quan soviètics, britànics i americans ocupen una ciutat on els austríacs intenten tirar endavant avergonyits per tot el que ha passat. El film és especialment recordat per la participació com a actor d’Orson Welles, per la seva banda sonora i per un guió deliciós en què Viena, ciutat que el cinema sempre havia cuidat amb els seus palaus, princeses ensucrades i valsos, hi apareix tal com era llavors: fosca, crua i ressentida. Als vienesos, doncs, no els acaba d’agradar, a diferència dels milers de turistes que hi arriben, tal com sol passar a les ciutats, buscant imatges que els han marcat en llibres o films. I una de les imatges més recordades és l’escena a la gran nòria de la ciutat, la Wiener Riesenrad, al Prater.

L’ombra de l’esvàstica

A Viena tot serveix per explicar la història, però no tot és com sembla. La nòria no sempre ha estat sinònim de gent alegre. Aquesta idea de donar voltes, pel que sembla, hauria nascut a Bulgària fa segles, quan es van crear estructures de fusta petites en què algunes persones anaven donant voltes els dies de festa gràcies a l’energia d’un bou o un ase. La primera nòria moderna, però, és la de George Washington Gale Ferris Jr., construïda el 1893 a Chicago. Les imatges d’aquella nòria gegant van fer la volta al món i tota ciutat que es creia important en volia una. Viena, capital llavors d’un dels imperis més grans del món, no va voler quedar-se enrere, i el 1897 el britànic Walter Bassett va encarregar-se d’aixecar aquesta al gran parc de la ciutat, el Prater, durant les festes per celebrar els 50 anys de regnat de l’emperador Francesc Josep. Curiosament, Bassett, que també s’encarregava de gestionar el negoci, va morir el 1907 arruïnat: la nòria no donava beneficis. El 1916 fins i tot es va ordenar enderrocar-la, però la Primera Guerra Mundial va deixar el govern sense diners i amb altres prioritats. I la nòria va quedar abandonada uns quants anys, fins que a la dècada dels anys 20 un empresari, Eduard Steiner, la va comprar i hi va afegir més cabines (un total de 30, mentre que ara en té 15) i li va donar un toc més popular, amb més bons preus i música. A la Viena socialista de l’època va ser un atractiu per als treballadors, que hi anaven els dies de festa. Però el 1938 l’Alemanya nazi va ocupar Àustria, i Steiner, que era jueu, va ser enviat a Auschwitz, on va morir.

Un escenari de films

La nòria va sobreviure a la guerra i va passar a ser gestionada per l’Ajuntament. A més, des del 1920, quan una nòria de París va ser desmantellada, fins al 1985 va ser la més gran del món, i es va convertir, gràcies al cinema, en una de les imatges més recordades de la ciutat. En total, s’han rodat més de 20 films en una nòria en què, pagant, pots tancar una cabina per sopar-hi de forma romàntica. Però també hi ha qui s’hi ha tret la vida, i també s’hi han vist baralles entre els treballadors de la nòria, en vaga, i la policia. La nòria, en el fons, explica la vida de la ciutat des que va ser creada per retre un homenatge a un emperador fins a la postguerra, passant pel nazisme.