La vida de Nico després de Nico

VenèciaEn una de les primeres escenes de Nico, 1988, la pel·lícula de la directora italiana Susanna Nicchiarelli que ahir va inaugurar la secció Horitzons de la Mostra, la protagonista deixa callat el seu nou mànager amb la següent sentència: “No em diguis Nico. Digue’m pel meu nom real: Christa”. La declaració perfila l’horitzó d’aquest irregular biopic que s’acosta als últims anys de la que va ser cantant de The Velvet Underground, a més d’una de les protagonistes de Chelsea Girls, la mítica pel·lícula d’Andy Warhol.

Ambientada entre París, Praga, Nuremberg, Manchester, els camps polonesos, la costa romana i l’illa d’Eivissa, Nico, 1988 es presenta com una road movie en què el personatge de Nico/Christa intenta escapar dels fantasmes del passat mentre es retroba a ella mateixa una vegada alliberada del pes de la bellesa. “No era feliç quan era maca”, afirma amb rotunditat el personatge a qui dona vida amb intensa afectació l’actriu Trine Dyrholm, guanyadora de l’Os de Plata a la millor actriu en el Festival de Berlín del 2016 per La comuna. Dyrholm, que a la pel·lícula interpreta les cançons de Nico i que Nicchiarelli ha descrit com “la Meryl Streep del cinema europeu”, va iniciar una carrera com a cantant abans de convertir-se en una de les actrius preferides de directors com Susanne Bier i Thomas Vinterberg.

Dotada d’un fort fatalisme, Nico, 1988 -que assenyala en el títol l’any de la mort de Christa Päffgen- té la virtut d’intentar desmarcar-se de l’academicisme que sol marcar bona part de les biografies filmades d’artistes. Cal reconèixer l’atreviment de Nicchiarelli a l’hora de formular una operació fílmica característica del cinema de Todd Haynes, ja que la directora italiana empra una estètica que pot remetre a referents cinematogràfics del període en el qual transcorre l’acció. El format quadrat, l’aspror de les imatges i una il·luminació expressiva fan pensar en l’obra de Rainer Werner Fassbinder, mentre que en l’auster retrat femení hi ressonen els ecos de Chantal Akerman. El problema és que el suggeridor manierisme proposat per Nicchiarelli no troba una correspondència en l’apartat narratiu, que es perd en un monòton treball psicològic al voltant dels traumes de la cantautora i la seva addicció a les drogues.

El crepuscle de l’artista

En un altre moment rellevant de Nico, 1988, la protagonista dirigeix la següent advertència a un company músic que intenta animar-la en un moment de desànim: “He estat a dalt de tot. He tocat fons. Tots dos llocs estan buits”. El pes agònic de la declaració es propaga per una pel·lícula poblada per fantasmes i imatges oníriques. Així, trobem la mateixa Nico, de nena, deambulant pel Berlín destruït per les bombes dels aliats. El record de Nova York, Warhol, la Factory, Lou Reed i companyia pren forma en uns muntatges de pel·lícules domèstiques entretallades on figuren imatges filmades per Jonas Mekas. I, finalment, sorgeix la figura del fill, abandonat per Nico quan és petit i amb qui la cantautora intenta reconstruir una relació després d’un intent de suïcidi del noi.

Sobre el sentit de Nico, 1988, Susanna Nicchiarelli explica: “Aquesta és la història de Nico després de Nico. La gent acostuma a parlar d’ella únicament en relació amb els homes amb qui va estar durant la seva joventut: Brian Jones, Jim Morrison, Bob Dylan, Alain Delon, Iggy Pop”. Al film de la directora italiana, la protagonista absoluta és Nico/Christa, enclaustrada en una solitud voluntària, convertida en una força magnètica i impenetrable al voltant de la qual orbiten agents, admiradors, joves músics i un fill extraviat. “Una vegada vaig llegir algú que deia que «als 34 anys, Nico estava acabada». No va ser així. Després de l’experiència a The Velvet Underground, Nico es va convertir en una gran artista”, apunta Nicchiarelli. “Volia explicar la història del seu viatge des d’un punt de vista diferent -afegeix-, centrant-me en la pèrdua del consens i en el canvi de la seva imatge, factors que li van retornar la llibertat”.