La vida inesperada

A vegades hi ha un diàleg que se’t clava a dins. Quan el sents per primer cop sents una fiblada. No semblava que La vida inesperada -maleïts prejudicis- fos terreny adobat per detectar aquest tipus d’estímuls. I sí, ves per on. Jorge Torregrossa ha fet un film cinquanta mil vegades millor que Fin, la seva precària opera prima. Cal no desvelar aquí de quins diàlegs es tracta, millor escoltar-los que no pas que algú te’ls avanci, però val la pena recalcar que som davant d’un film amb una oïda humanista especial, protagonitzat per dos personatges fondos i propers, capaços de commoure amb ben poca cosa.

Cámara i Arévalo -aquest potser una mica massa aturat- serveixen una història extremadament simple sobre la por a la solitud ambientada en una Nova York retratada amb encert i molt bon gust. Fatalista i lluminós, és un relat en clarobscur, tenyit de malenconia i habitat d’un realisme preciós. Amb alguna corda un pèl desafinada -les sessions de Skype amb la mare- però en conjunt del tot estimulant, La vida inesperada sembla l’esqueix d’un film de Stanley Donen. Fins i tot la música ho evoca.