La vida imprevisible de les paraules

“En el català antic es troben a vegades mots que un pensa que, si no haguessin desaparegut, haurien pogut servir per a designar objectes moderns als quals donem avui noms forasters”. Aquest objecte “modern” al qual es referia Pompeu Fabra el 1925 era una bústia. Avui ens sembla del tot habitual anomenar-les així, però el 1925 tothom en deia bussons. Tot i que ell mateix en aquesta conversa filològica (que és com s’anomenen els articles de divulgació lingüística que va publicar als anys 20 sobretot a La Publicitat) assegurava que “s’ha d’anar molt amb compte a proposar mots antics o nous donant-los arbitràriament una significació determinada”, la seva proposta, sens dubte, va triomfar.

Aquesta és només una via més –potser la menys habitual avui dia– d’entrada de paraules noves a la llengua. Bé, en aquest cas la paraula no és nova, però sí el seu significat: una bústia, a l’època medieval, era una bossa on els correus portaven la correspondència. I, al seu torn, venia del francès antic boiste, que va evolucionar fins a boîte, que encara existeix en francès i és, entre altres coses, una capsa, tot i que en llenguatge col·loquial i més modernament també ha passat a significar discoteca, i en una certa època, aquí, nosaltres també l’hem utilitzat. De fet, fins i tot surt en alguns diccionaris catalans com un estrangerisme: “Local d’un tipus poc concret, per regla general no gaire gran, on tenen lloc preferent les actuacions de cantants, de conjunts i grups musicals i les varietats”. Avui dia, però, sigui perquè aquests locals ja no estan tan de moda o perquè tots són més aviat pubs, ja no necessitem les boîtes. Al final un manlleu n’ha substituït un altre.

La comoditat del manlleu

Tal com explica Dolors Montes, secretària del Consell Supervisor del Termcat, “el manlleu [element lingüístic que passa d’una llengua a una altra i s’hi integra] és un mecanisme més de creació de nous mots en una llengua; per tant, no passa res si de tant en tant s’incorporen manlleus al català, tal com passa en qualsevol altra llengua viva”. Hi està d’acord Josep Martines, president de la Comissió de Lexicografia de la Secció Filològica de l’IEC: “El contacte amb altres llengües és tan antic com les llengües mateixes, estem dins d’un procés dinàmic”.

D’altra banda, també és cert que recórrer al manlleu ens és molt pràctic, perquè, com explica Montes, “aquella forma que ens arriba d’una altra llengua no té cap altre sentit en la nostra que no sigui el sentit amb què ens arriba; per tant, és una forma precisa, que no es pot confondre amb res més, i això la fa especialment atractiva”. És el que passa, per exemple, amb l’anglicisme chat, avui acceptat amb la forma adaptada xat. “En anglès, chat és, simplement, una conversa informal o una tertúlia, i d’aquest sentit primer, per especialització, ha passat a designar també la comunicació entre diverses persones per internet. Malgrat tot, era difícil que tertúlia o conversa poguessin competir, en aquest nou món tan tecnificat, amb chat”, entre altres motius, perquè ja volen dir altres coses.

És un dels processos més productius entre la gent jove en un context de globalització com l’actual. En alguns casos les paraules s’adapten i en d’altres no: et poden dir que ets un hater i un boomer, només per donar dos exemples ràndom (hi he posat l’accent perquè té molts números d’adaptar-se ortogràficament). En aquests casos s’agafa la paraula directament de l’altra llengua, però en d’altres es tradueix literalment. Llavors és quan parlem de calcs. Hi ha vegades que la traducció funciona i d’altres que no. Un link és un enllaç i tots entenem de seguida per què se’n diu així, però de la cookie en diem galeta i costa veure per què sense pensar en l’anglès.

Però tot això empobreix la llengua? Cal evitar sempre els estrangerismes? Els experts coincideixen que en el cas de llengües vulnerables, com el català, és clau trobar l’equilibri entre l’ús de formes pròpies i l’ús de manlleus i calcs. “El rebuig sistemàtic del manlleu –afirma Montes– també pot portar a una mena d’isolament lingüístic poc sa. Ara bé, el manlleu no pot convertir-se en el sistema habitual de creació neològica, perquè aleshores la llengua perd la seva capacitat de crear i acaba quedant restringida al món tradicional (és a dir, deixa de servir-nos per parlar de les novetats) i, al final, hi ha risc de diglòssia i de folklorització”. Martines afegeix: “Està bé intentar buscar alternatives per evitar l’allau de manlleus, però no té cap sentit mantenir-se dins d’una torre d’ivori”. El món és canviant i la llengua s’hi adapta.

I és que cal distingir les transferències lingüístiques que omplen buits en la llengua d’arribada de les que se sobreposen a recursos genuïns fins a arribar a substituir-los (el sentit pejoratiu del terme interferència). El que la llengua pot fer tota sola és millor que ho faci sola. Com remarca Martines, “avui un dels problemes principals és la no activació dels procediments propis de creació lèxica, de categorització, de comprensió del món”. L’escenari actual de mundialització ens porta a un coneixement compartit del món, de superposició cultural i de dificultat per redenominar el que ja ens arriba denominat. El catedràtic de la Universitat d’Alacant explica que els nostres avantpassats es trobaven amb una novetat i decidien com en dirien segons la seva manera d’entendre el món. I ho exemplifica amb les hortalisses que van arribar d’Amèrica, que van “disparar la creativitat cognitiva i lèxica del català”. Com que els primers Capsicum que van arribar picaven, es van vincular per metàfora amb el pebre, l’espècia, i d’aquí pebre, pebrot, pebrera... Amb els animals també va passar el mateix. “Es van generar denominacions ben creatives de la gallinàcia Meleagris gallopavo. N’hi ha que paren atenció en l’origen (les Índies): gall dindi, gall de les Índies, indiot, indià; n’hi ha que deuen ser onomatopeics, pel seu cant: tito, titot, pioc, etc.” “Ara ens trobem amb un fenomen social nou, com el botellón, i ens arriba ja amb el nom en una altra llengua, no activem el nostre coneixement cultural previ per identificar-lo”. En podríem dir, per exemple, barrila (com proposa un dels participants del Re/mot) o garrafot.

Paral·lelament a l’ampliació del lèxic, també hi ha un procés de desaparició de paraules, inevitable quan també desapareix allò que designen. Les feines o les eines agrícoles, per exemple, fa unes quantes dècades formaven part del vocabulari bàsic de qualsevol parlant, i avui dia no.

Ara bé, de vegades les pèrdues lèxiques les provoca la interferència. Per exemple, quan el català distingeix amb dues paraules conceptes molt propers i el castellà els designa amb un sol mot, com seria el cas de capsa/caixa enfront de caja, molts parlants perden la capacitat de fer aquesta distinció. Altres exemples serien treball/feina, molt/gaire, gens/res, etc. Per contra, tendim a incorporar un castellanisme quan es dona el procés invers, com a silbido/pito enfront de xiulet.

D’altra banda, en la mesura que la necessària estandardització de la llengua avança, també es van perdent dialectalismes en benefici de paraules amb més extensió d’ús. I unes paraules triomfen sobre altres perquè sonen més neutres o senzillament perquè les entenen més parlants o perquè acaben tenint més acceptació entre els escriptors i més difusió a la premsa o perquè sonen bé o perquè s’allunyen del castellà (signar per firmar) o perquè s’hi acosten (desfogar-se per esbravar-se)… La casuística és variadíssima. Perquè, com va escriure Palau i Fabre, “les paraules no solament neixen, creixen, es reprodueixen i moren, com han observat els filòlegs, sinó que posseeixen una testa, un tòrax, un ventre, un sexe…” Per tant, tenen una vida imprevisible.