La vida encoberta darrere de contes clàssics

Barcelona“El 90% dels llibres que triomfen amaguen terribles secrets”, observa la protagonista de Mai no sé què fer fora de casa (Proa). És una dona mallorquina, mare de dues filles, que exerceix de periodista en un diari. Les pistes són tan evidents que ja, d’entrada, Neus Canyelles (Palma, 1966) confessa que sí, que aquest és un llibre autobiogràfic, i que no, que no hi ha secrets reveladors, ni codis, ni descobertes. “Jo no em sé inventar coses -exposa-. Crec que la imaginació està sobrevalorada. Per mi, l’argument és la vida, i la vida no té argument”. Potser per això el seu gènere preferit són els contes: hi pot relatar episodis de la seva pròpia experiència o de persones pròximes.

Canyelles va decidir tornar als contes després d’enllaçar tres novel·les seguides al llarg de l’última dècada (Cap d’Hornos, L’alè del búfal a l’hivern i La novel·la de Dickens ), això a part de la seva feina al diari Última Hora de Palma. Se li va ocórrer que podria agafar l’esperit d’alguns contes clàssics per explicar-hi fragments de vida. Els primers a passar la prova van ser La dama del gosset, d’Anton Txékhov, i Lola,de Truman Capote. Canyelles va comprovar que podia transformar-se en Ana Sergeievna i tenir un idil·li amb un desconegut o bé reviure un capítol traumàtic de la infantesa a la serra de Tramuntana.

I així va seguir provant amb Charles Bukowski, Raymond Carver, Stefan Zweig, Hans Christian Andersen i fins a setze autors com aquest exercici li permetia recórrer tota la vida de la protagonista sense perdre ni el fil, ni l’estil. “Em sap greu perquè sembla que li doni doble feina al lector a llegir-se els contes originals, però no és necessari”, adverteix l’escriptora, tot i que inevitablement el qui sigui coneixedor del clàssic podrà jugar a endevinar què hi troba de similar. En realitat, és ben poca cosa, només una atmosfera o una essència. “Un amic em va dir que en el fons són versions molt lliures. Resulta que no sé ni copiar!”, exclama amb humor.

El títol del llibre sorgeix del conte Qui sap, de Guy de Maupassant, un relat on la protagonista es converteix en vigilant d’un violoncel amb potes que la persegueix. Alhora diu molt del caràcter introvertit de l’autora i de l’elecció dels autors clàssics de referència: “Tots són escriptors que tinc a prop, a casa”, afirma, i gairebé es disculpa per no haver trobat cap conte d’un autor català que li encaixés amb una història. “Ha sigut una feinada difícil”, assegura. El títol també té a veure amb la matèria primera amb la qual treballa: “No escric sobre temes socials. Els meus contes i novel·les no deixen testimoni del segle XXI, sinó que són coses més personals”. L’excepció seria, probablement, Una vertadera princesa, una versió insòlita de la princesa del pèsol que li serveix per carregar contra el Govern Balear i el seu menyspreu per la llengua.

No sé què fer fora de casa -que ara arriba a les llibreries- es va endur el premi Mercè Rodoreda 2013 durant la Nit de Santa Llúcia que organitza Òmnium Cultural. Canyelles encara sembla sorpresa per aquest honor, perquè tem que el que escriu no és comercial. Tampoc hi dóna gaire importància, si hem de jutjar per la seva versió de Seqüeles d’una llarguíssima nota de rebuig de Bukowski.