‘La vida d’en Carbassó’: foscor i tendresa a l’orfenat

BarcelonaTots els contes de fades tenen el seu costat fosc. Bambi comença amb la mort de la mare del protagonista. El rei lleó, amb la del pare. El film animat La vida d’en Carbassó, del debutant Claude Barras, també arrenca amb un succés fosc i traumàticLa vida d’en Carbassó: el petit Carbassó -així li agrada que l’anomenin-, un nen que viu amb una mare alcohòlica i violenta, provoca un dia sense voler la seva mort. Quan la policia descobreix el cadàver de la mare, s’enduen el nen a viure a un orfenat amb altres nens amb històries familiars de violència al darrere. Tot i que la premissa pugui posar els pèls de punta a més d’un pare, es tracta d’una les pel·lícules infantils més delicioses i tendres dels últims anys, la sensació animada d’una temporada que no ha anat precisament curta de grans obres d’animació.

La delicadesa de La vida d’en Carbassó, que ja s’ha estrenat i dissabte es veurà a l’Animac, prové en part del guió de Céline Sciamma, una directora bregada en els universos juvenils (Tomboy, Girlhood), que aquí adapta una novel·la de Gilles Paris buscant l’equilibri entre els elements foscos del relat i el to lluminós i infantil. “El llibre és bàsicament per a adults, així que adaptar-lo perquè la història la poguessin veure els nens va ser tot un repte -explica-. Però la clau va ser no buscar l’equilibri saltant d’una escena trista a una d’alegre, sinó barrejant les dues emocions en tot moment”. La primera escena va ser determinant: al llibre, en Carbassó mata la mare mentre juga amb una pistola; al film, tancant la porta de les golfes on s’amaga de les pallisses de la mare. “Calia mantenir la violència del moment, però fer-la tolerable per als nens -comenta Sciamma-. És l’escena que defineix el pacte de la pel·lícula amb l’espectador: fins que no la vaig tenir no vaig escriure la resta del film”.

El poder catàrtic de la ficció

La vida d’en Carbassó parla de la capacitat dels nens per curar ferides a través dels nous vincles d’afecte, i fa passar l'espectador del nus a la gola a l’esclat de rialles en qüestió de segons. Als pares insegurs d’exposar nens petits als elements sòrdids del relat, Sciamma els recorda “el poder catàrtic” de la ficció. “És normal que els pares d’avui dia siguin molt protectors, vivim en un món molt violent -diu-. Però per això mateix els hem de donar eines per enfrontar-se a aquesta violència. La ficció els permet experimentar emocions i gestionar-les, no ens haurien de fer por”.

Crítica de 'La vida d'en Carbassó' a al PLAYSciamma va ser diumenge a Los Angeles a la gala dels Oscars i va viure en directe la pífia del segle. “Va ser un caos absolut, hi havia tant soroll i confusió que vam haver de mirar internet per saber exactament què havia passat”, explica. Tot i no guanyar l’Oscar, se sent orgullosa d’haver perdut davant Zootròpolis. “És una gran pel·lícula, molt política -diu-. Curiosament, els films més d’esquerres que es fan avui als Estats Units són animats. Mira Vaiana, un film infantil amb perspectiva feminista!”