“La vida no és una broma amarga: és activa i creativa”
BarcelonaUna de les grans descobertes literàries de l’any 2008 va ser el volum de narracions Una màquina d’espavilar ocells de nit, en què Jordi Lara s’endinsava -amb ofici i gran quantitat d’encerts- en la cobla sardanista. “Més enllà de la música que perpetràvem, i potser més important que la música, hi havia, aturat en el temps i llaminer com una fruita confitada, un món per descobrir”, es podia llegir en un dels relats. Anteriorment, Lara ja havia publicat Papallones i roelles (2005), on redescobria la figura del ballarí i coreògraf Salvador Mel·lo (1930-2001), impulsor del ballet català. Un tercer aspecte de la cultura tradicional va motivar el llargmetratge Ventre blanc (2013), protagonitzat pels capgrossos de Vic i el seu entrenador. Igual que passava en els llibres, ultralocalisme i universalitat avançaven de bracet: els resultats que Lara aconseguia eren poderosos, lírics i transmesos amb honestedat.
Lara ha donat a conèixer el seu nou llibre, Mística conilla, publicat -com tota la resta- a Edicions de 1984. “ Una màquina... era una evocació de la joventut, i Ventre blanc, de la infantesa -diu-. Mística conilla vol centrar-se en la maduresa, però acaba explorant-ne els llimbs. S’ha quedat a mig camí de la joventut i la vellesa, de la ficció i la realitat”. Lara té predilecció per la primera persona del singular, i com ja passava en la majoria de narracions del volum anterior, aquí el lector pot detectar -més esporàdicament- que els personatges porten vides paral·leles a les de l’autor: a Lo matí de la meva infantesa, un nen obre sense voler un forat en el temps i coneix un marrec que va fer història, Jacint Verdaguer; a Zapatos de boscal, un home de mitjana edat acompanya el seu pare octogenari fins a Andalusia perquè vol “unes sabates [...] amb empenya de pell fina de vedella i soles de cuiro de toro”. “N’hi ha prou de furgar dins un mateix per trobar els altres -diu l’autor-. L’autoficció t’obliga a esporgar de la teva vida allò que no pots compartir amb els altres. Per a mi és fonamental que el que escric sigui autèntic i de debò”.
L’encant dels marges
Tanmateix, escriure és també “viure vides de propina” i et “permet viatjar a altres mons”, com proposa a Dasha Byriuk, on una directora de cinema “presenta una pel·lícula que culmina amb la seva mort”, o a Scherzo per a bandoneó, la història “d’un acomodador que troba un espectador cec al Buenos Aires del 1951”. “Els sis relats del llibre comparteixen temes -reconeix-. Per exemple, l’evasió. Poso èmfasi en l’astorament de l’individu davant la societat i el sistema. Em fascinen aquells personatges que s’evadeixen de l’entorn. Ho paguen amb la marginalitat, però alhora això els fa més lliures”. Un altre punt en comú és la “introducció de la ficció en la realitat”: a Un conte de fades, un home deixa la seva esposa perquè s’ha enamorat d’una dona d’aigua. Els personatges de Lara sovint són “perdedors, però estan contents de ser-ho perquè han apostatat conscientment”. “La vida -afegeix- no és una broma amarga: és activa i creativa. Quan faig literatura prefereixo viure content i enganyat, que no trist i veritable. En l’art ens hem de deixar anar, ser generosos”.
