La vida als 1.322 refugis antiaeris de Barcelona

Una web treu a la llum vint anys de recerca sobre la defensa antiaèria

¿Van sobreviure els refugis?     Fins ben entrada la dècada dels anys cinquanta, el règim franquista va intentar recuperar els refugis antiaeris republicans perquè temia un atac de les potències que havien vençut Hitler.     Veure el capitol     Infants dormint a l’estació del metro de Provença durant la guerra. Biblioteca Nacional de España Infants dormint a l’estació del metro de Provença durant la guerra. Biblioteca Nacional de España      La ciutat abandonada     El 26 de gener del 1939 va caure Barcelona, i amb la ciutat, pocs dies després, la resta del país. Els franquistes van trobar una ciutat silenciosa , trista i bruta i una població cansada, desmoralitzada i expectant.     Veure el capitol     Escena del passeig de Gràcia el gener de 1939. Biblioteca Nacional de España Escena del passeig de Gràcia el gener de 1939. Biblioteca Nacional de España      Escrits de memòria     L’horror de la guerra civil ens ha quedat reflectit en molts escrits, ja siguin contemporanis dels fets bèl·lics, com posteriors.     Veure el capitol     Barcelona de 1939. Biblioteca Nacional de España  La vida als refugis      La construcció dels refugis     Al llarg de la guerra es va construir una densa xarxa de refugis, molts esgarrapats al sòl, amb pic i pala, pels veïns.     Veure el capitol     Feines a l'interior d'un refugi a Barcelona. Fons Ramon Perera. Arxiu Abadia de Montserrat      L’organització veïnal     La força i una llarga tradició d’organització col·lectiva van fer possibles molts refugis.     Veure el capitol     Bombardeig a Barcelona. L'estat en que van quedar alguns dels edificis després del bombardeig. 29/05/1937. AFB. Autor: Carlos Pérez de Rozas      La vida subterrània     Els refugis s’havien d’organitzar perquè en aquells espais claustrofòbics els veïns, sovint, hi passaven nits senceres.     Veure el capitol     Interior d'un refugi a Barcelona. Fons Ramon Perera. Arxiu Abadia de Montserrat      Les víctimes que no van poder escapar de les bombes     Els refugis no sempre van complir el seu objectiu de salvar vides, una de les matances més esfereïdores va ser a Sant Felip Neri.     Veure el capitol     Bombardeig al Poble-sec. Desallotjament de nens de les cases bombardejades entre els carrers de la Creu dels Molers i d'Anníbal. 16/03/1937. AFB. Autor: Carlos Pérez de Rozas
5 min

BarcelonaPotser fa més de 80 anys algú que va viure al vostre pis va agafar el pic i la pala i va començar a excavar un refugi al soterrani amb l'ajuda d'altres veïns. O potser van arremangar-se per excavar-ne un sota la plaça on ara hi juga la canalla. El subsòl de Barcelona està esquitxat de refugis antiaeris, i molts tenen una història al darrere. Després de més de vint anys de recerca, el Servei d'Arqueologia de l'Ajuntament de Barcelona n'ha pogut localitzar 1.322 i n'ha documentat 51. Tot el que s'ha descobert ho han abocat a La ciutat dels refugis, un catàleg en línia dels refugis antiaeris de Barcelona on es pot navegar per una autèntica ciutat subterrània i conèixer com eren aquests refugis, escoltar la veu dels testimonis, tenir detalls de com es van construir, qui s'hi va involucrar, com s'organitzaven la construcció i la vigilància, veure els plànols i els projectes. Fins i tot, es pot entrar virtualment en alguns d'aquests refugis, desplegar-los en 3D o clicar sobre un carrer i un habitatge i esbrinar si a sota casa vostra n'hi havia hagut algun.

Físicament, tan sols tres refugis són visitables, segons la responsable del Pla Barcino del Servei d'Arqueologia, Carme Miró: el refugi 307, el de la plaça de la vila de Gràcia i el de La Lira. El consistori treballa perquè també siguin accessibles el refugi de la Sagrera i un altre del barri de Sants.

En plena Guerra Civil, les arques de l'Ajuntament estaven exhaustes i va ser molt important la solidaritat veïnal a l'hora de construir aquests refugis. Cadascun tenia una junta responsable, que escollien els mateixos veïns. En un full volant de la junta del refugi de la plaça de la Revolució de l’abril de 1937 es feia una crida per millorar-lo: "Comptant amb la vostra ajuda, farem una sèrie de departaments semblants als ja fets per al departament de cures, botiquins, wàters… per a destinar-los en els casos d’alarma als malalts, vells, impossibilitats, mares que criïn, nens que en aquests moments es trobin separats de llurs famílies, al temps que procurarem comptar amb el personal adequat per atendre dites atencions sanitàries".

Prohibits els comentaris polítics i religiosos

Per facilitar la convivència als refugis es van fer normatives. En alguns s'hi han trobat plafons amb informació. Per exemple, ningú podia estirar-se als seients ni ocupar-ne més d’un, estava prohibit aturar-se a les portes o al mig del pas, i primer havien de passar els nens, les dones, els avis i els malalts. A dins dels refugis no es podia fumar ni portar armes ni objectes o paquets voluminosos. No es permetia fer comentaris polítics o religiosos ni parlar alt i, si es podia, s’expulsava aquells que no guardaven les bones formes.

Les fonts per poder esbrinar com eren aquests refugis no només han estat les excavacions. S'han localitzat 137 plànols originals, documentació escrita original de 35 refugis i set testimonis han donat informació per localitzar-ne. La majoria de refugis es van construir entre 1937 i 1938. El 1937 se'n van fer 111 i el 1938, 1.177. El 1936, tan sols se'n van construir deu i el 1939 se'n va fer un. Dels 48 dels quals es coneix la capacitat, més de la meitat estaven projectats per allotjar un màxim de 200 persones. N'hi havia de més gran capacitat. Dels refugis que s'han pogut documentar, tres tenien una cabuda d'entre 1.000 i 2.000 persones, i el refugi Francesc Magriñà, a la Barceloneta i destinat als soldats, podia albergar 6.000 persones.

Durant el franquisme se'n van construir 22, però si s'observa el mapa, la topografia canvia radicalment: "Es destinen a salvar només la població benestant", assegura el regidor de Memòria Democràtica, Jordi Rabassa. Els refugis franquistes es concentraven a l'Eixample i al passeig de Gràcia, mentre que els que es van construir durant la Guerra Civil es reparteixen sobretot entre l'Eixample, Ciutat Vella i Sants-Montjuïc. L'ús d'aquests refugis no va acabar amb l'entrada de les tropes franquistes. "Alguns van tenir múltiples vides", diu Miró. Molts es van convertir en col·lectors, magatzems, fosses sèptiques o, fins i tot, habitatges. El refugi 307, al carrer Nou de la Rambla, un dels pocs que encara es pot visitar, va servir per cultivar xampinyons, va ser magatzem de vidre i refugi dels sensellar. El refugi de Can Peguera, que s’endinsa a les entranyes del Turó de la Peira, va ser el sostre d’algunes famílies sense recursos després de la guerra. Al carrer Tenerife (Horta-Guinardó) hi havia un refugi, excavat a la roca, que es coneixia com la Cova de Felipa perquè durant molt de temps hi va viure una dona a qui els veïns coneixien amb aquest nom.

Els refugis clandestins

Miró explica que entrar en alguns d'aquests refugis, quan van ser descoberts i va començar la recerca arqueològica, era una autèntica aventura. Un viatge en el temps. Al refugi sota la Torre de la Sagrera, a Sant Andreu, hi havia dues ampolles mig buides. A la plaça Joanic, on no hi va haver temps per acabar el refugi, hi havia un pala recolzada a la paret. Al número 149-151 del carrer Ausiàs March algú va deixar escrit en pintura vermella: "El senyor Josep Colomer / va construir aquest refugi / any 1937". Aquest refugi va ser construït de manera clandestina, evitant la mirada dels veïns. Tres famílies van acordar un “pacte de silenci” i van fer les obres en el més absolut secretisme perquè el refugi era petit i podia encabir poca gent. Amagaven la terra que extreien durant la nit en carros i, amb la palla, ocultaven la runa perquè els altres veïns no sospitessin que allà s’hi estaven fent obres.

Al llarg de tots aquests anys, el Servei d'Arqueologia ha anat documentant armaris, bancs, pous de ventilació, urinaris... Hi ha també grafits i per fer-los s'utilitzava tot allò que es tingués a mà: llapis, pintura, sutge d'espelmes, objectes punxants o fins i tot els dits. Hi ha dibuixos i formes abstractes, operacions matemàtiques i, sobretot, missatges polítics com "CNT", "Viva la FAI" o "UGT".

"La web és el resultat de la feina de molts anys però també és un punt de partida -diu Rabassa-. Segurament n'hi ha més, de refugis, i la web també vol ser una crida a la població perquè aporti la informació que tingui". El regidor destaca que s'ha escollit el 18 de març per presentar la web perquè els dies 16, 17 i 18 de març de 1938 hi va haver 14 incursions aèries i 12 atacs navals que van llançar 192 bombes. Cada tres hores, els ciutadans de Barcelona sentien la remor greu i repetitiva dels Savoia-Marchetti 81, després els xiulets i finalment les explosions i el silenci. Al final de la guerra, a Barcelona s’havien destruït 1.500 immobles. El registre de l’Ajuntament va anotar 1.816 morts i 2.719 ferits, però altres documents xifren els morts en 2.750 i augmenten el nombre de ferits fins a 7.000. Saber el nombre exacte de víctimes és encara avui impossible.

stats