Victoria

Rodar una pel·lícula en un pla seqüència únic ha esdevingut l’epònim del virtuosisme cinematogràfic. Més enllà que la majoria d’aquestes propostes tinguin truc (oi, Alejandro González Inárritu?), l’altre problema és que el dispositiu s’acabi menjant la història. A Victoria la càmera no s’aparta de la protagonista, una espanyola resident a Berlín que s’apunta a sortir de festa amb uns desconeguts. En un suposat temps real, seguim Victoria en una trajectòria que comença com l’esbojarrada Quina nit! i acaba com la tràgica Al final de l’escapada. El pla seqüència es destina a transmetre’ns la intensitat i vertigen amb què la noia es deixa portar per uns esdeveniments que aviat la superen. Però també concentra en un període de temps massa curt una sèrie d’actituds i decisions per part de la protagonista que exigeixen a l’espectador alguna cosa més que l’habitual suspensió de credulitat. El film possibilita però no aprofundeix en una lectura a segon nivell: una fantasia sobre l’experiència d’una emigrant amb el Berlín “autèntic”. |