VÍctor Parkas:“Les masculinitats tòxiques són les que promouen els partits de dreta i ultradreta”

Víctor Parkas (Sant Boi de Llobregat, 1990) considera que fa 29 anys que està “performant” el gènere masculí. Una construcció de la identitat marcada pel sistema que ara posa en dubte i de la qual evidencia les carències i toxicitats a través del seu primer llibre, Game Boy (Caballo de Troya). Un recull de textos sagnants que aquest periodista cultural de PlayGround presenta en format de “ficció, assaig i privilegi”.

EL PRIVILEGI DE SER HOME

EL PRIVILEGI DE SER HOMEEl dia que el van circumcidar i com a compensació li van regalar una Game Boy, el Víctor ho va veure clar: el món gira al voltant dels genitals masculins. Aquest és el punt de partida amb què comença el llibre, deixant clar que ser home és sinònim de ser un privilegiat. Ja a la infància es veu en els patis dels col·legis, on el camp de futbol és el gran protagonista de l’espai recreatiu. “Ara hi ha homes que es queixen i estan espantats, perquè creuen que perdran aquests privilegis i acabaran sols i pobres a les clavegueres, quan les xifres i la realitat tangible demostren tot el contrari”.

ELS ATRIBUTS MASCULINS

Un dia Parkas va sentir que totes les masculinitats són tòxiques i que sempre que s’intenten donar atributs positius a la masculinitat acaben sent característiques que tenen a veure amb el fet de ser humà, no de ser home o dona. “Una masculinitat tòxica és agressiva i ultracompetitiva”, unes qualitats que “són les que estan explotant els partits de dreta i ultradreta”. Parkas també considera que, més enllà de la violència, s’haurien d’analitzar influències sorgides fins i tot del cinema d’humor: “Recordem que el nom de la Manada prové del film Ressaca a Las Vegas ”.

ENTREGAR LES ARMES I DISSOLDRE’S

Davant de tot això, el periodista considera que cal una depuració de la construcció social que s’ha assumit com a gènere masculí i eliminar la seva posició de privilegi. Encara més: “Que els homes, en comptes de refundar-se, desisteixin”, “entreguin les armes i es dissolguin”. I, tal com diu aquella cançó de The Smiths, que “pateixin i plorin durant un llarg període de temps”. Esclar que Parkas també admet que desaprendre tot el que està tan arrelat a dins no és fàcil i que encara hi ha molts homes que no volen “perdre el temps ni repensar-s’ho”.