Vicky Peña en la pell de Mercè Rodoreda

Barcelona.No ho sap gaire gent, però Vicky Peña va estar a punt de ser la Colometa. Un projecte anterior a la famosa adaptació de La plaça del Diamant de Francesc Betriu comptava amb l'actriu com a protagonista. No es va arribar a concretar i Peña ho recorda com una simple anècdota, però no deixa de ser irònic que, molts anys després, l'actriu encarni Mercè Rodoreda a Un berenar a Ginebra, el singular film que ha dirigit Ventura Pons a partir d'un episodi real recollit per Josep Maria Castellet a Els escenaris de la memòria i que dimecres emetrà TV3. Es tracta de la visita del crític i la seva dona a l'apartament suís de Rodoreda, una trobada que interromp durant unes hores el seu exili i permet entreveure molts dels plecs ocults del personatge.

El paper de Rodoreda coincideix en el temps amb un altre personatge real que encara interpreta al teatre: la María Moliner d' El diccionario. "És ben curiós, perquè són dues dones d'una gran talla intel·lectual i una significació cultural enorme -reflexiona Peña-. I tant l'una com l'altra tenien un fort posicionament ètic, amb conseqüències doloroses en la seva vida". Aquest dolor interior és un dels aspectes de Rodoreda que surten a la llum durant la trobada que retrata el film de Pons, especialment quan es toca el tema de l'exili i Catalunya. "En les cartes de Rodoreda a Joan Sales s'aprecia la intensitat del seu amor al país, però també el desencís pel comportament d'alguns dels que es van quedar", explica Peña.

Tendresa, però no compassió

El 1973 és un moment molt delicat en la vida de Rodoreda. Mort el gran amor de la seva vida, lluny de la seva terra, la seva figura digna i solitària inspira una certa tendresa en l'espectador. "Ella rebutjava la compassió i el sentimentalisme, perquè era una dona molt orgullosa -opina Peña-. Però inevitablement acaba despertant admiració per la postura social i personal, i tendresa per la circumstància humana d'exili i dol per l'absència de l'Obiols".

La preparació del personatge ha sigut un procés complex i exhaustiu. Primer, l'actriu es va endinsar tant com va poder en l'obra rodorediana, especialment en la producció epistolar -les cartes al seu editor i a una gran amiga, Anna Murià-, que revelava el caràcter interior de l'autora. També va examinar les fotografies de Rodoreda de l'època i els escrits de Castellet sobre Rodoreda. I van ser molt importants també algunes entrevistes en vídeo que li va facilitar Ventura Pons. "Rodoreda tenia una manera de parlar i un timbre de veu molt peculiar -assenyala l'actriu-, amb uns pensaments que escopia com metralla. De vegades li agradava paladejar la insolència i es feia un xic impertinent".

Pel que fa a la caracterització, Peña va fer veure al director que necessitaria una perruca i va posar-se en mans de la gran experta del cinema espanyol en aquest àmbit: Antoñita, viuda de Ruiz. "Per a mi era molt important veure la Rodoreda quan em mirés al mirall, i amb els meus cabells no ens n'hauríem sortit. I l'Antoñita és meravellosa, una institució que ha treballat per a tothom des de l'època de Samuel Bronston". I afegeix seriosa: "Totes aquestes coses, el vestuari, el maquillatge i la perruqueria, semblen anecdòtiques, però no ho són".

Peña recorda el rodatge com una experiència "meravellosa" per la generositat i professionalitat de l'equip, però alhora "esgotadora". "Cada dia arribava a casa rendida i incapaç d'aprendre'm les tirallongues de diàlegs que tenia per al dia següent", recorda. El personatge de Rodoreda, diu, és un dels que més ha disfrutat en la seva carrera. Però la satisfacció que li ha reportat és l'elogi de Josep Maria Castellet, que va qualificar d'"extraordinària" la interpretació de Peña: "Em fa molt feliç, sobretot perquè hem aconseguit fer-li reviure el moment amb versemblança".