Enric Cirici i Josep Maria Macip: “El Vicens Vives em va dir a cau d’orella: «Els vidres de ‘La Vanguardia' haurien de saltar»”

El dia de Sant Jordi va fer 60 anys que van sortir els primers discos dels segell Edigsa. Discos en català en plena dictadura, elaborats amb els millors músics, fotògrafs i dissenyadors gràfics. En aquesta entrevista parlen dos dels tres únics supervivents del grup gestor, Enric Cirici Delgado (Barcelona, 1931) i Josep Maria Macip Gich (Barcelona, 1931). El tercer és Josep Espar Ticó, absent de l’entrevista per raons de salut. El testimoni de Cirici i Macip és excepcional per la riquesa dels seus records, proporcional a la intensitat de la seva vida, i per la lucidesa de les seves reflexions sobre el catalanisme d’arrel catòlica que als anys 60 va escriure pàgines destacades de la lluita contra la dictadura franquista. Van treballar a canvi de res però amb exigència professional i mentalitat guanyadora, superant l’adoctrinament totalitari de la seva infància: "Ens vam reconèixer com a catalans i ens vam sentir responsables de la reconstrucció nacional del nostre poble". El visionat de l’entrevista en vídeo és altament recomanable. 

Quan vau néixer?

— J.M.M.: El 1931, un mes després de proclamada la República. De pàrvuls vaig anar a l’escola Blanquerna, amb l’Alexandre Galí, un lloc fantàstic. El juliol del 36 la FAI va matar el meu pare. Acabada la guerra, a l’escola em vaig trobar amb un canvi total de llengua i amb Formación del Espíritu Nacional. Anàvem a passeig de Gràcia amb Diputació, on hi havia una oficina de propaganda del Tercer Reich, que tenia les revistes Signal o Der Adler, amb fotografies de guerra, i anàvem a llegir-les. Volíem que guanyessin els alemanys, per entendre’ns.

— E.C.: Jo vivia a Vallirana i veia passar els camions amb gent que els afusellaven al pont del Lledoner. Vam passar molta gana, com tothom. Un anarquista es va fer l’amo del poble, però va fer que tothom pogués treballar els camps, i quan venien de Molins de Rei o de Sant Feliu a buscar gent per matar-los, ell, pistola en mà, els parava a la carretera. Tant és així que avui té un carrer amb el seu nom. Quan van entrar els nacionals ens vam sentir alliberats, perquè s’havia acabat la persecució d’aquelles classes mitjanes i això ho agraïa la gent que no estava ficada en res. Fins als catorze o quinze anys no em vaig adonar que vivia en una dictadura.

Com te’n vas adonar?

— E.C.: Per exemple, jo tenia set o vuit anys i un dia truquen per telèfon a casa: “¿Amparo Casas es la portera de su casa? Comuníquele que su marido ha sido fusilado esta mañana en el Campo de la Bota”. I ja tens els meus pares donant la notícia a la portera. I a l’escola recordo el dia que vaig escriure el meu nom, Enric, i em diuen: “No, es Enrique”. O al final de les sessions del cinema, l’himne nacional a tot drap i tothom amb el braç enlaire.

I d’on vau treure l’empenta?

— J.M.M.: Van ser molt importants els jesuïtes. Podem discutir ara el que representaven, però ens van donar un estil de treball, de rectitud, la feina ben feta, d’insistència, d’eficiència, que no tenia tothom. I després vam descobrir que als jesuïtes havia existit, abans de la guerra, l’Acadèmia de la Llengua Catalana. Després vaig passar a l’institut i va venir en Cases Oms, que era un home molt intel·ligent, un filòleg que havien desterrat a les Canàries, que no podia fer res perquè estava fitxadíssim com a republicà. I saps què va fer, només arribar? Va muntar un club de ping-pong, i per triar els directius ens va fer fer unes eleccions. Era ping-pong, però amb eleccions.

Qui més hi havia al vostre grup?

— J.M.M.: Joan Triadú, Albert Manent, Xavier Polo, els germans Sayrach, que a casa seva, a Diagonal amb Enric Granados, hi havia cantat la Coral Sant Jordi, també havia vingut l’abat de Montserrat...

— E.C.: La filosofia que dominava era la de Torres i Bages, perquè pensaven que la promoció de la cultura catalana ajudava a acostar-se a la fe. De manera que els universitaris ens proposàvem tombar el règim a canvi de res, sense voler ser polítics. Aquest tipus de gent és la que va estar al Palau de la Música a castanyes amb la policia.

Vosaltres hi éreu?

— J.M.M.: Sí. Estava anunciat que l’Orfeó Català cantaria el El cant de la senyera en un acte amb ministres de Franco. I quan va ser l’hora, no es cantava. Llavors, el Pep Espar va començar a entornar-lo i tot el galliner el va seguir. Els policies saltaven per sobre les cadires, van agafar el Pep i ell, amb un cop de puny, en va tirar un escales avall. Nosaltres vam sortir corrents i no ens van agafar. A l’Ignasi Espar el van agafar i al passar per darrere de la presidència va veure un ministre, Camilo Alonso Vega, i va començar a cridar: “¡Don Camilo, que se me llevan!” Els policies no el van torturar pensant que potser era important.

Actuàveu per convicció religiosa i catalanista?

— J.M.M.: En aquell moment, sí.

— E.C.: Després, amb el Pujol a la presó, alguns dels nostres amb formació jesuítica van començar a flirtejar amb el marxisme, i aquell grup es va desfer.

— J.M.M.: En aquella època, a la universitat, el dubte filosòfic era: “Què és més important, la qüestió nacional o la qüestió social?” Per a nosaltres, les dues qüestions anaven juntes.

— E.C.: I després del Palau, ens preguntem: “I ara què podem fer si estem tots fitxats?” I és quan comencem a muntar empreses.

Com ara Edigsa.

— J.M.M.: Per fer discos no només en català, sinó amb una ideologia determinada, perquè volíem un país nou, democràtic, i per això fèiem cançó de protesta. A més, ben presentada, amb fotògrafs com l’Oriol Maspons i dissenyadors com el Jordi Fornas. És que el gust de l’època no és que fos passat de moda, és que no era gust!

— E.C.: I musicalment vam treballar amb el Ros Marbà i amb l'Oriol Martorell.

— J.M.M.: L’estiu del 62, ara farà seixanta anys, l’Eliseu Climent ens va dir: “A la Universitat de València hi ha un xicotet que canta unes cançons amb molta força”. I ens en va enviar una cinta. Quan vam sentir Raimon cantar Al vent vam pensar: “Això és el que buscàvem". Era el nostre Bob Dylan! I vam convidar-lo a Barcelona. Vam anar al baixador del passeig de Gràcia, llavors encara a cel obert amb màquines de fum, i baixa del tren el Joan Fuster amb un Raimon amb cara d’espantat, amb la guitarra sota el braç, i ens adverteix: "Jo no cante, jo pegue xillits". D’allà vam anar directes als Premis de Santa Llúcia, que eren aquella nit, i vam fer el festival Les Noves Veus al Fòrum Vergés. Hi havia unes mil persones i quan va sortir el Raimon va ser espaterrant.

— E.C.: Hi havia un clima social agrupat a les parròquies, on era més fàcil fer un recital perquè no les podien tocar.

Hi vau tenir a veure en el cas del La, la, la?

— J.M.M.: Teníem les cançons de Serrat en català i aleshores ell va agafar un representant que es deia Lasso de la Vega, que se les sabia totes, i li va aconseguir una cançó del Dúo Dinámico, el La, la, la, amb la idea que en Serrat podia triomfar en castellà a tot el món. Però el Serrat es trobava que anava a cantar a un lloc, i hi havia gent que el xiulava, i això era un xoc per a ell. Al final, va acceptar d’escriure una carta a Televisió Espanyola dient que si podia cantar en català sí que aniria a Eurovisió, però que si no, hi renunciava. Llavors se’n va anar a París, el Pep Espar va anar cap allà i també hi van anar el Jaume Picas i la Guillermina Motta, per fer-li costat.

— E.C.: La carta la va escriure a París i jo la vaig portar a Madrid. TVE també li va enviar dues o tres persones per convèncer-lo. L’Artur Kaps, per exemple. Hi va haver una lluita, perquè ell tampoc no les tenia totes. Al final, ens en vam sortir.

— J.M.M.: Del Serrat teníem a punt de sortir un LP on cantava El ball de la civada. I el Ministerio ens diu que no el traguem perquè “el Estado tiene muchos medios para hundir una empresa sin que se note”. Els vam contestar que convocaríem una roda de premsa amb periodistes estrangers per explicar-ho i el disc va sortir.

I als anys vuitanta Edigsa tanca. Feu un balanç del millor i del pitjor.

— J.M.M.: Qualsevol cosa que féssim, encara que fos enganxar a la paret un cartell del Raimon, ens omplia de satisfacció. Per cert, hi ha una anècdota que només sé jo. Anava molt sovint a les reunions de després de sopar a casa del Jaume Vicens Vives. Galinsoga havia dit allò de “Todos los catalanes son una mierda” i en Pujol ho va aprofitar, perquè la nostra maduració d’activistes culminés per actuar públicament. I el dia abans que es trenquessin els vidres de La Vanguardia, el gener del 1960, em vaig trobar el Vicens Vives en un enterrament, a la rambla Catalunya, i vam coincidir al passadís de l’església de Montsió. M’agafa pel braç i a cau d’orella em diu: “Els vidres de La Vanguardia haurien de saltar”. Que s’havia de donar un senyal de rebuig per dignitat, vaja. Esclar, allà al mig no podia dir-li “Està previst que saltin demà a la nit”. I ja no el vaig tornar a veure, perquè al cap de pocs dies se’n va anar a Lió, el van operar d’un càncer i ja no va tornar.

I del que no va sortir bé?

— J.M.M: En el camp del disc, no poder continuar perquè, esclar, no en veníem prou per amortitzar la inversió. La gent es pensava que ens forràvem i l’Enric, per exemple, va estar vint anys venint a Edigsa, cada dia al plegar de la feina, a les set del vespre, i no només no va cobrar, hi va posar diners. Mai cap accionista va cobrar ni un duro. I, a més, ja ho sabien!

— E.C.: La gent va començar a pensar que això de treballar a canvi de res s’anava acabant. Les noves generacions no estaven disposades a fer el que vam fer nosaltres, la qual cosa, possiblement, és correcta. De tota manera, encara vam treure l’Avui l’any 1976, però el nostre sistema ja s’estava acabant, ja entrava una generació nova molt més capacitada i semblava que ja no era tan urgent actuar perquè, llavors, va venir la transició, els partits, les institucions... Els rectors dels pobles també van anar avall... El nostre va ser un període d’energia vinguda, en gran part, de fe religiosa més o menys modernitzada, i d’una economia anterior a la Unió Europea en què una empresa petita podia subsistir.

— J.M.M.: I també ens hem fet grans.

— E.C.: Hem complert l’època que ens tocava, i vam fer el que sabíem fer. Però ara li toca a una altra, perquè han canviat els signes del món.

En què han canviat més els signes del món?

— E.C.: Ara hi ha un agnosticisme en tot. Nosaltres crèiem, teníem unes fes tancades. I unes fronteres tancades, i un petit negoci funcionava. Ara seria impossible. Ho veig parlant amb els nets. Tinc un net arquitecte amb una formació que jo no tenia, la meva química era de riure comparat amb el que ensenyen ara. Tots els meus nou nets parlen l’anglès. Això nostre és impossible traspassar-ho avui. És que, a més a més, ni convindria.