Vicenç Villatoro narra l’epopeia familiar de Lluís Bassat

BarcelonaL’any 2003 el publicista Lluís Bassat es presentava per segona vegada a les eleccions del Barça i, en un debat televisiu, un dels candidats li va fer un comentari sobre el seu segon cognom. “Em dic Coen -va respondre ell-. És un cognom jueu, per si algú no ho sabia, i n’estic molt orgullós”. Bassat va dir més tard que el fet de “portar aquest cognom va ser un problema en temps del franquisme” i que no volia que ho tornés a ser. El que l’altre candidat del debat televisiu probablement no sabia era que la família paterna del publicista també era jueva: el seu avi, Samuel Bassat, havia arribat a Barcelona el 1929, en plena Exposició Universal, quan tenia gairebé 60 anys, després d’haver crescut a Shumla (Bulgària) en una família sefardita i haver viscut a Constantinoble, l’actual Istanbul.

Aquesta i moltes altres històries de les famílies Bassat i Coen són la primera matèria amb què Vicenç Villatoro ha escrit El retorn dels Bassat (RBA-La Magrana). “Mentre treballava en el llibre sobre el meu avi, Un home que se’n va [Proa, 2014], vaig coincidir amb en Lluís en un casament i em va començar a explicar la vida de l’altre avi, Manuel Coen, que venia de Corfú. Li vaig dir:«Com l’escriptor Albert Cohen». I ell em va dir: «Sí, el cosí Albert»”.

Estirant el fil, Villatoro es va adonar que els avantpassats de Bassat “eren l’encarnació de tot un món de literatura que havia conegut al llarg dels anys”. L’ha volgut rescatar en un llibre en què l’autor es defineix com “una mena de jueu de paper”, interessat per la seva literatura -la ficcional i la testimonial-. Les gairebé 600 pàgines d’ El retorn dels Bassat convoquen escenaris travessats de literatura: hi ha l’illa grega de Corfú, “evocada amb nostàlgia” per Albert Cohen, autor de Bella del senyor ; la Istanbul de Pamuk (i la que no surt als seus llibres); hi ha la Trieste d’Italo Svevo, Umberto Saba i Giani Stuparich. També la Bulgària d’Angel Wagenstein. I Elias Canetti: en plena recerca, Villatoro va descobrir que el premi Nobel de literatura de l’any 1981 és parent llunyà de Lluís Bassat. “Em va fer molta il·lusió saber-ho -admet Bassat-. El Vicenç ha fet una feina bestial amb les meves explicacions senzilles i modestes. Que jo sàpiga, no hi ha cap llibre que es fixi com ha fet ell en els jueus sefardites”.

Una de les nombroses referències d’ El retorn dels Bassat és El Danubi, de Claudio Magris. “Allà, Magris diu que Europa és una i jo ho poso en dubte -diu Villatoro-. Per a mi hi ha l’Europa del nord i la del sud, i la línia divisòria és el Danubi”. L’autor diu que “tres paraules importants al llibre són identitat, memòria i llengua ”. La comunitat sefardita va ser transnacional durant segles, però conservava un tret d’unió a través del ladino. “La meitat paterna de la família no va tenir problemes per adaptar-se a Barcelona, i van canviar el ladino pel castellà”, recorda Bassat. A més de resseguir els viatges dels Bassat i els Coen abans d’instal·lar-se a Barcelona, el llibre també dedica pàgines al “moment més dramàtic de la família, l’Holocaust”: durant la Segona Guerra Mundial diversos familiars de Lluís Bassat van morir al camp d’extermini d’Auschwitz. “En la vida d’en Lluís hi ha un canvi d’època -diu Villatoro-. Ell és l’únic que durant els 75 anys de vida no ha deixat Barcelona. També és el primer que s’ha envoltat d’un món no estrictament jueu. Amb ell acaba una llarga història i en comença una altra”.

Vicenç Villatoro tancarà la trilogia de memòries amb un llibre sobre el seu avi matern, Artur Lamolla, que havia militat a Estat Català.