El viatge cap a l'èxit de la Sant Andreu Jazz Band

BARCELONA"La comunitat internacional del jazz t'agrairà algun dia la teva feina, t'ho dic de debò. El que has fet amb aquests nens és un gran servei a la nostra música". Les paraules, pronunciades amb respecte i cerimònia, són del saxofonista de Nova Orleans Jesse Davis, una gran figura del jazz contemporani. I el destinatari és un Joan Chamorro que, amb cara de no acabar de creure's el que sent, s'escolta el seu ídol i s'eixuga una llàgrima traïdora que delata l'emoció.

L'escena pertany al documental A film about kids and music. Sant Andreu Jazz Band , que avui s'estrena al festival Beefeater In-Edit i que protagonitza la banda dirigida per Chamorro que formen els alumnes -entre els 6 i els 18 anys- de l'Escola Municipal de Música de Sant Andreu. La que diuen que és la big band més jove d'Europa no és una banda qualsevol: ha actuat en locals tan importants com el Teatre Grec i el Palau de la Música, i del seu planter n'han sortit noves figures del jazz com Andrea Motis i Eva Fernández.

"El fet diferencial és el mètode docent del Joan", confirma Ramon Tort, director del documental. "Primer aconsegueix impregnar-los de jazz, que s'emocionin amb aquesta música; i després els fa tocar i els proporciona una base acadèmica". Els resultats estan a la vista: els nens de la Sant Andreu Jazz Band impressionen músics veterans dels Estats Units que se'n fan creus quan veuen uns marrecs tocant amb tanta naturalitat i swing la seva música.

La idea del film neix a partir d'una entrevista feta a Chamorro pel crític musical de l'ARA Borja Duñó, que detecta el potencial de la història de la Sant Andreu Jazz Band com a documental. Tort, que enregistrava els concerts de la banda des del 2009, es va fer càrrec de la direcció i Duñó del guió. I tots dos van estar d'acord que el nucli del documental havia de ser una actuació al Palau de la Música. "Situa els nens en un context que ens agradava molt -explica Tort-. En veure'ls allà queda clar que no són cap promesa, sinó una ferma realitat".

Andrea Motis, minimitzada

¿I com han reaccionat els protagonistes del film? S'hi han reconegut? ¿S'han queixat les mares dels que hi surten poc? "La reacció ha estat força unànime i positiva -assegura alleugerit el director-. Jo he buscat el mateix equilibri que intenta mantenir el Joan entre els nens i no centrar-me massa en cap d'ells. Passa que al final n'hi ha que atreuen més la teva mirada". És inevitable, en aquest punt, parlar d'Andrea Motis, l'estrella més incandescent de la formació. "El fort protagonisme natural de l'Andrea està minimitzat. Volíem evitar que la seva popularitat convertís el projecte en un documental sobre els orígens de l'Andrea, i no és això". I és que, en part, l'èxit de Motis ha eclipsat el fenomen de la Sant Andreu Jazz Band. "Molta gent no sap d'on surt l'Andrea, i ja és hora que es conegui. Així també es comprendrà millor la presència del Joan al seu costat".

Segons Tort, el documental arrenca sense cap objectiu, amb la voluntat de "viatjar amb els nens" i examinar les preguntes que vagin sortint durant aquest viatge. N'hi ha una d'inevitable: per què captiven tant? "Més que oferir una resposta, el documental permet que l'espectador miri a través del forat del pany i tregui les seves pròpies conclusions", apunta Tort, que no volia convertir-se en "el conductor" de la història, sinó deixar aquest paper als nens. Una preocupació constant del director era evitar els "elements més ensucrats". I, tanmateix, l'emoció traspassa la pantalla. "És intrínsec a la història -es resigna Tort-. Alguns càmeres s'emocionaven tant que havien de parar de filmar. I jo m'he fet uns bons farts de plorar mentre editava".

En última instància, la pel·lícula parla del viatge d'anada i tornada de la passió per la música, d'allò tan difícil de capturar en pantalla que és l'aprenentatge. "És el més complicat de tot -admet Tort-. No sé si he aconseguit copsar-ho, però m'agradaria pensar que sí".