De viatge amb un quadern, llapis i pinzells

BarcelonaDels grans llibres de viatges de l’antiguitat ens han arribat només els textos, però l’escriptor Jordi Carrión està convençut que molts anaven acompanyats de dibuixos, esbossos i mapes. Al cap i a la fi, què hi ha més natural quan viatges pel món que reflectir les impressions que tens en paraules i imatges? Fins i tot quan es penja una foto de les vacances a les xarxes socials sovint van acompanyades d’un text. Però el dibuix de viatge va ser extirpat de les cròniques dels exploradors i viatgers. “El motiu és purament industrial -apunta Carrión-. Si el llibre de viatge ha sigut sempre més textual que gràfic és perquè és més econòmic publicar llibres sense imatges. Els dibuixos que es feien durant el viatge quedaven per a l’àmbit privat”.

L’antologia Viajes dibujados neix per normalitzar la presència del reportatge de viatges en vinyetes a les llibreries reunint catorze cròniques il·lustrades que transporten el lector al desert australià, els carrers i museus de Florència, la Terra del Foc i el Central Park de Nova York, entre d’altres. Un conjunt d’historietes que ja no es limiten com abans a fer el món petit i a escurçar les distàncies que ens separen de destins exòtics, sinó que reflexionen sobre el significat del viatge i la naturalesa del viatger. Mirada, pensament i dibuix capturats en un sol gest compartit pels relats que ha seleccionat el coordinador, Jordi Carrión, per encàrrec del grup Altaïr i publicat per Norma Editorial.

“El projecte va sorgir de manera molt natural, perquè tant el director de la revista Altaïr, Pere Ortín, com jo mateix som apassionats del còmic i admirem projectes internacionals de periodisme dibuixat com La Revue Dessinée i la revista Internazionale ”, explica el cap de redacció d’ Altaïr Magazine, Mario Trigo. El primer en qui van pensar per coordinar el llibre va ser Carrión, autor del còmic periodístic Los vagabundos de la chatarra (Norma, 2015) i gran divulgador a Espanya del periodisme en vinyetes. “El còmic de no-ficció, sobretot el de viatges, et connecta amb la memòria sentimental dels primers diaris de viatge que llegíem d’adolescents, però també amb el nen que érem i els dibuixos que fèiem -diu Carrión-. Tots vam aprendre a dibuixar abans que a escriure. Jo tinc un record molt viu d’un viatge en cotxe a Andalusia amb els meus pares que em vaig passar dibuixant la nostra ruta al mapa d’Espanya: va ser la meva primera crònica de viatge”.

Entre la poesia i el periodisme

El primer que sorprèn de Viajes dibujados és la varietat d’estils i registres narratius dels diferents relats reunits al volum. Fronteras invisibles, de Barrack Rima i Christophe Dabitch, segueix el recorregut d’una línia d’autobús de Beirut que exposa les divisions profundes que la guerra va deixar en la societat libanesa, un reportatge periodístic tradicional que contrasta amb el llenguatge artístic de les il·lustracions de Peter Kuper a Azul intenso y apuntes de México i la poesia visual sobre la idea del viatge i el moviment que practica Amanda Mijangos a Mudanza. “La varietat és buscada -diu Trigo-. Volíem tenir representats diferents gèneres, geografies i estils, entenent el viatge com un contenidor de moltes idees. Hi ha històries que parlen del viatge des d’una visió personal i lírica i d’altres que et colpegen amb periodisme de denúncia pur i dur”.

El nom més conegut de l’antologia és potser el de Sarah Glidden, autora de l’aclamada novel·la gràfica periodística Oscuridades programadas (Salamandra, 2016), que en el relat inclòs a l’antologia decideix oblidar-se dels grans reportatges i reflexionar amb notes i petits esbossos sobre l’experiència íntima de fer turisme en una ciutat com Florència. Lúcida i perspicaç, Glidden confronta les expectatives i la realitat de la trobada amb l’objecte mític i les contradiccions del santuari de les arts on immigrants d’ulls tristos intenten vendre roses als turistes. En una visita a una sinagoga, la bombolla turística es trenca del tot quan veu els policies de paisà que vigilen el temple.

Però la gran descoberta del volum és segurament el treball de l’alemany Olivier Kugler, referent internacional del periodisme il·lustrat, que combina la panoràmica i el detall en reportatges il·lustrats com Domiz, una immersió en un camp de refugiats del Kurdistan iraquià que esbossa la precarietat posant el focus en l’element humà: el fuster que té un carret de begudes i tabac, el dibuixant que arregla televisors, els barbers que van fugir de Damasc perquè afaitar barbes era “antiislàmic”. “Sagar i jo ho vam veure quan fèiem Los vagabundos de la chatarra: si vas a qualsevol lloc, en qualsevol país, i et poses a dibuixar, la gent se t’acosta -apunta Carrión-. Però si vas amb una càmera de fotos, la gent s’allunya. El dibuix té un punt amable que convoca els altres. És un acte amorós, generós, bonic... La fotografia, en canvi, és percebuda com agressiva, imperial... Roba ànimes”. Domiz és el primer treball de Kugler que es publica a l’Estat i és un extracte d’un projecte més gran que l’autor va fer amb Metges Sense Fronteres en camps de Síria, Grècia i Calais. “Vam veure que tenia sentit com a obra autònoma i el vam incloure”, diu Trigo.

Ramón Esono, viatge a l’horror

Un altre debut en el mercat editorial espanyol cortesia de Viajes dibujados és el del dibuixant de Guinea Equatorial Ramón Esono, conegut sobretot perquè l’any passat va ser empresonat per blanqueig i falsificació de moneda, una acusació sense fonaments que va ser denunciada per organitzacions humanitàries. L’autèntic motiu? Haver caricaturitzat el dictador equatoguineà Teodoro Obiang al còmic La pesadilla de Obi. Durant els sis mesos que Esono va passar a la presó de Black Beach abans de ser alliberat per falta de proves va ser testimoni de successos terribles, com el motí del 28 de novembre del 2017, un viatge a l’horror d’una de “les presons més terrorífiques del món” narrat amb l’ajuda de Pere Ortín, que firma un guió que resumeix de manera impressionista la tensió i la ràbia de 12 hores que Esono il·lustra amb un traç cru i delirant, dibuixant un malson del qual no tothom va despertar.

Més plàcids són altres relats del volum, com ara el del mateix Trigo, que amb el dibuixant Xavier Aldekoa retrata les convulsions històriques del Sudan del Sud a través dels ulls cecs d’una anciana que viu en una illa enmig del Nil. A Escalar el arca de Noé, el traç viu i expressiu de Pere Joan il·lustra les meditacions d’Agustín Fernández Mallo sobre la història del Central Park novaiorquès; i en un original exercici autoreflexiu, el dibuixant Tyto Alba aborda la dificultat de traduir en imatges el viatge per la costa australiana de l’escriptor Gabi Martínez a la recerca del mala, un mamífer en perill d’extinció. En primera persona, a través d’experiències alienes o simplement fent servir la imaginació, el viatge dibuixat obre el món a una nova manera d’entendre el paisatge i les realitats que ens són alienes. “No és casual que en certs museus estiguin començant a prohibir les fotos i que alguns fins i tot regalin als visitants quaderns i llapis -diu Carrión-. La foto és instantània, però el dibuix t’obliga a reflexionar i a traduir la mirada”.