El viatge de Papaioannou del surrealisme al naturalisme
El creador grec exhaureix les entrades de l'espectacle 'Transverse orientation' al Mercat de les Flors
'Transverse orientation'
Festival Grec. Mercat de les Flors. Fins al 14 de juliol del 2021
La nova proposta de Dimitris Papaioannou segueix les passes del teatre visual i físic, proper al circ contemporani, de la primera que vam conèixer al Grec 2017, The great tamer (El gran domador), i que va fascinar gran part del públic barceloní. D’aquí que Transverse orientation hagi exhaurit les localitats de les quatre funcions amb la mateixa facilitat d'encendre un fluorescent. I amb un fluorescent que dringa arrenca la performance plàstica de tableau vivant intitulada amb la manera de volar d’alguns insectes com les arnes. Tant se val. Ni el títol ni el contingut de les escenes aporten cap significant al significat, com passa amb la majoria de l’art contemporani.
Podríem dir que Papaioannou pinta sobre la escena. Un gran pintor que controla molt be l’ús de la llum. Segurament que l’impuls creatiu té una raó, un detonador, però, que no és important per a l’espectador. Tant és que les arnes volin al voltant de la llum amb una atracció fatal, ja que cadascú veurà la seva creació amb el ulls del seu coneixement i la seva memòria. Els intèrprets i l’attrezzo són els elements per construir un seguit d’imatges més o menys impactants que connecten amb el surrealisme. Arriben els homes llumí per arreglar el fluorescent rebel. Tot seguit els homes encorbatats i finalment una mastodòntica marioneta realista d’un brau a la qual un home nu amansa donant-li aigua. Les composicions plàstiques, però, necessiten un temps que es fa un xic cansós quan ja imagines el que passarà amb els hexaedres i trossos de porexpan (no tots el quadres d’una exposició són molt bons). Sortosament, una hora més tard un quadre d'una marededéu nua amb nen que evoca la pintura clàssica inicia un tram final intensament dramàtic a més de plàsticament impressionant, com la dona grassa nua que amb crosses travessa lentament l’escenari. A la fi, un final dels millors que hagi vist, paradoxalment realista. I és que sota el parquet de l’escena, com deien al Maig del 68, hi ha platges. En aquest cas, una postal ja sia de la Costa Brava o de la de l'Egeu a la caiguda de la tarda que et deixa bocabadat. L’espera ha pagat la pena.
