Viatge a Kadakaisi, el Cadaqués de la Xina

BarcelonaLa singularitat és un concepte que s’utilitza sovint com a reclam turístic de pobles, edificis o paisatges urbans. Però si tot el que està creat per l’home es pot reconstruir o recrear, què fa que sigui únic? ¿Tenen ànima els llocs? A més de 10.000 quilòmetres de Cadaqués, al sud-est de la Xina, hi ha un resort vacacional ple de cases amb les parets blanques i teulades vermelles, una estàtua de Dalí i una església calcada a la de la localitat empordanesa. Es diu Kadakaisi i és el Cadaqués xinès, una rèplica a imatge del poblet costaner que s’hi està construint des de fa quatre anys.

Sis anys després de debutar amb Caracremada, premi Sant Jordi del 2011, el figuerenc Lluís Galter converteix Kadakaisi en el centre de la seva nova pel·lícula, La substància, ja als cinemes. Dins dels codis del documental creatiu, el director traça una línia entre el poble i el complex vacacional per mirar de reconciliar l’original i la còpia a través del cinema. “Volia jugar amb la confusió -explica Galter-. A la pel·lícula, el primer Cadaqués que apareix és la rèplica, no el nostre. Es tracta de subvertir conceptes i examinar què té d’original el Cadaqués català i què de rèplica el xinès”.

A Kadakaisi, el director es va trobar amb una ciutat fantasma on només hi havia alguns treballadors. “És el que podria haver sigut el Cadaqués d’abans del boom, quan només hi vivien els pescadors -assenyala-. Potser neix d’una perversió, però hi ha una certa ingenuïtat, no està pervertida per la massificació”. En lloc d’acollir reunions socials de l’alta burgesia, el Cadaqués xinès és l’escenari de passejades solitàries de vigilants vestits de cowboys, un gran decorat oníric de 800.000 metres quadrats emboirat per un estrany vel de contaminació i un fil musical omnipresent. “En el nostre Cadaqués hi ha tanta gent que ha perdut una mica la gràcia -apunta Galter-. S’ho han jugat tot a la carta de Dalí i a la postal. En canvi, la rèplica té algunes coses que són ben genuïnes”.

Els ulls a través dels quals La substància viatja per aquest paisatge fantasmagòric són els de la Tingting, una jove xinesa propietària d’una cerveseria a l’efervescent ciutat de Xiamen que s’escapa un cap de setmana a Kadakaisi, on ha comprat un apartament que encara s’ha de construir. “Com ha passat en altres ciutats rèpliques de la Xina, la gent compra els pisos com a inversió, no per viure-hi. És un lloc tan gran, a més, que no crec que mai s’acabi d’omplir”, explica el director.

De l’Empordà al Carib

La substància combina deliberadament plans del Cadaqués xinès i del català i provoca en l’espectador la sensació que els personatges de l’un habiten en l’altre (i viceversa), creant una mena de tercer Cadaqués: el de la pel·lícula. “Seria un Cadaqués virtual, una ciutat irreal que està en una mena de llimbs tot i partir de dues ciutats que sí que existeixen”, diu. En realitat sí que existeix un tercer Cadaqués, però a la República Dominicana. Un complex vacacional del Carib que barreja sense manies el paisatge empordanès, els mojitos, les palmeres i les platges d’aigua cristal·lina. Cent per cent dalinià.

Què queda del Cadaqués original en tots aquests altres Cadaqués? Galter intenta oferir una resposta en l’última escena de La substància, quan un dels cowboys que vigilen el Cadaqués xinès interactua amb la gent del català i s’afegeix a un particular joc d’intercanvi de clatellots. “La imatge és possible perquè l’hem provocat i, per tant, és mentida. Però alhora és una connexió real, existeix -argumenta Galter-. Si el Cadaqués xinès té alguna ànima és la de la gent que hi treballa. En el fons, són com els quatre pescadors que fa mil anys es van instal·lar a Cadaqués i no a Roses, que per a ells hauria sigut molt més còmode”.