El llarg viatge de l'Ibrahima per trobar el seu germà petit

BarcelonaL'Ibrahima Balde (1994) no volia venir a Europa, preferia estar a prop de la seva mare i els seus tres germans, a Guinea Conakry, i perseguir el seu somni de ser mecànic de camions. Un dia, però, el seu germà petit, l'Alshane, va marxar buscant un altre somni, arribar a Europa, i l'Ibrahima va sortir a buscar-lo. El seu viatge va durar tres anys. L'octubre del 2018 va arribar al País Basc. No se'n penedeix, però no ha aconseguit el que el va impulsar a marxar del seu poble: "No lamento haver arribat fins aquí, però sí no haver trobat el meu germà. Això em fa molt mal, perquè soc el gran i era la meva responsabilitat cuidar-lo", diu. L'Alshane, que tenia els ulls grans i havia d'estudiar, explica Balde, va desaparèixer com tants d'altres a les aigües del Mediterrani. A Irun, Balde va conèixer el periodista i bertsolari Amets Arzallus, i li va començar a desgranar la seva història. L'objectiu era fer un dossier per presentar a la policia i aconseguir l'asil, però la manera de narrar de Balde va enamorar Arzallus, i aquell relat es va convertir en el llibre Germanet (Minyan), que acaba de publicar en català Blackie Books. L'any passat, Germanet va ser el llibre més llegit a Euskadi i ara s'ha publicat als Estats Units, la Gran Bretanya, Alemanya i Itàlia. "Se'm fa difícil parlar d'èxit perquè la primera intenció era, amb el dossier, aconseguir l'asil per a l'Ibrahima i que pogués respirar tranquil, però això no ho ha sigut possible", diu Arzallus. Continuen la seva batalla burocràtica per aconseguir-li la regularització, però avancen molt lentament. "Mil·límetre a mil·límetre", diu Arzallus, que ha intentat pràcticament desaparèixer del llibre perquè es pogués sentir clarament la veu de Balde.

I se sent. Se sent la veu d'un adolescent, pràcticament un infant, però amb prou saviesa per sobreviure al desert, la fam i la set, l'esclavatge, la reclusió, les tortures i la travessa amb pastera pel Mediterrani. Hi ha moments terribles, però també històries d'amistat. Balde troba persones pel camí que l'ajuden desinteressadament a sobreviure.

Set anys sense abraçar la família

Al desembre sabran si finalment Balde podrà tenir passaport guineà, un document que no ha tingut mai. Quan tingui papers, el primer que vol fer és tornar al seu país, amb la seva mare i les seves dues germanes. Si d'alguna cosa està orgullós Balde, que sap narrar molt bé però que també parla molt amb els ulls, és que ara pot ajudar que les seves dues germanes estudiïn: "Vull que sàpiguen que el món no s'acaba on comença la muntanya", diu. Quan parla de la seva mare, és quan el jove es trenca. "Parlem molt sovint per videoconferència. Ella ho vol, però jo ho passo malament, perquè la vull tocar, la vull abraçar, vull estar al seu costat". Fa més de set anys que no la veu, ni a ella ni a les seves dues germanes. "Quan esmorzo, dino, sopo, penso en elles. Sé quina és la seva situació i les vull ajudar. La meva mare ens ha cuidat i ara em toca a mi cuidar-la. Soc el fill gran, i no tinc tant de temps: té 52 anys". L'edat a l'Àfrica no té res a veure amb Europa.

Balde no li ha explicat a la seva mare que ha coescrit un llibre. En guarda cada traducció: "Vull anar a Guinea, mostrar-li els llibres i veure-li els ulls. No sé si s'ho creurà, si es posarà contenta o trista, però vull estar a prop seu", afirma. A Madrid, on està aprenent mecànica de camions, és força feliç: "L'encarregat del taller confia molt en mi. Estic bé, visc en un pis amb tres companys i a vegades sortim a fer un cafè en alguna terrassa". Els caps de setmana renta la roba i aprèn a llegir i escriure. Li fa molta vergonya no saber-ne, però parla molts idiomes: pular, mandinkà, susu, francès, castellà i una mica d'euskera.

El jove explica que no li agrada estar sol, perquè quan ho està tornen aquells tres anys de viatge, li ve tot al cap, coses que no pot evitar recordar encara que no ho vulgui: "Al final estic intentant aprendre a conviure-hi perquè sé que no ho puc esborrar", diu resignat. Poques hores abans de parlar amb l'ARA, Balde havia anat al Museu Marítim i allà, al veure els vaixells, li havia sobrevingut l'angoixa. No veu les imatges que surten als telenotícies dels naufragis: ni pot ni vol.

L'equilibri és molt fràgil: "No vull perdre la consciència. En el meu idioma, a la consciència l'anomenem la salsa del cos. Quan la perds, perds una cosa d'un gran valor, que et permet saber on ets, caminar, saber on vols anar", explica. A l'alberg d'Irun, a vegades, parlava amb l'Ousmane (nom fictici): "Jo m'asseia al seu costat i l'escoltava perquè entenia el seu patiment. Deien que era boig, una paraula massa fàcil de dir. Jo també he patit molt", recorda.

Entre Balde i Arzallus hi ha una gran complicitat. Tenen la seva pròpia manera de comunicar-se. "No era fàcil explicar el que m'havia passat, però l'Amets té aquesta manera d'escoltar, té temps d'escoltar, i això em faltava tant..., perquè feia quatre o cinc anys que ningú ho feia. Necessitava parlar amb la meva mare i no podia, i l'Amets es preocupa per mi, i em respecta, m'accepta tal com soc", diu Balde. Almenys ha guanyat una certa tranquil·litat, es passeja per Madrid sense por que li facin mal. "A vegades hi ha gent que em mira com si no em mereixés estar aquí, però no m'insulten ni he d'estar sempre a l'aguait", explica.

___________________________________________

Compra aquest llibre

Fes clic aquí per comprar Germanetatravés de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.