El viatge d'hivern d'una diva a Vilabertran
DiDonato aborda 'Winterreise' amb excés de teatralitat i fregant l'histrionisme
Joyce DiDonato
Schubertíada: Canònica de Vilabertran. 25 d'agost
La música no té sexe, però sí que de vegades pot estar al servei de l'expressió de la paraula sentida o emesa per un home o una dona. És així com el cicle 'Winterreise' de Schubert transmet la idea d'un home que ha estimat i que s'endinsa en l'hivern de la seva vida fins al seu encontre amb la mort. Tanmateix, més d'una cantant (femenina) ha interpretat aquesta pàgina cimera del lied alemany. La mezzosoprano Joyce DiDonato ho fa de manera semiescenificada, com un monodrama, i justificant la proposta com si es tractés de la lectura que una dona fa del dietari del seu amant, suposadament després d'haver-se suïcidat: Charlotte llegint les cartes de Werther, per entendre'ns.
D'entrada, la idea és legítima i DiDonato la defensa bé. Hi ha, però, una qüestió important: l'estil i la tradició que han acompanyat el lied des dels seus orígens. En aquest gènere musical, tot i les inflexions expressives del text i de la música, s'han de tenir en compte la contenció i el control de les emocions –que són internes– i també l'austeritat i la mesura. Ras i curt: el lied està completament allunyat de l'òpera.
DiDonato, diva de l'òpera en els nostres dies i amb una de les veus de mezzosoprano més boniques de l'actualitat, aborda 'Winterreise' amb excés de teatralitat i fregant l'histrionisme. La línia de cant és bona; la dicció, immaculada (cosa que feia detectar paraules equivocades), i la pronunciació de l'alemany, inqüestionable. Però a la teatralitat innecessària cal sumar-hi algunes entrades en fals –no la va ajudar gens la tosquedat de David Zobel al piano– o principis de frases ocasionalment calades.
Potser sí que una dona pot cantar Winterreise. Però si s'és una diva cal oblidar-se de l'òpera per posar-se al servei del lied i les seves exigències, alienes a les del teatre musical.
