Un viatge nou i emocionant per l’univers de Joan Miró

BarcelonaLa nova presentació de la col·lecció permanent de la Fundació Joan Miró, que torna a la planta baixa de l’edifici dissenyat per Josep Lluís Sert, és un viatge emocionant. A més d’una nova lectura dels fons de la institució, inclou 14 obres noves datades entre els anys 1917 i 1968 que han dipositat els hereus de l’artista. També les que ja hi havia dipositat el col·leccionista japonès Kazumasa Katsuta, que va acceptar que surtin de la sala específica on eren i que se sumin al recorregut general. De la integració de totes elles en sorgeix un recorregut tan apassionant com coherent. I carregat de noves lectures i poesia.

Per desvetllar aquestes emocions, no cal que tot siguin novetats: els tríptics Pintura sobre fons blanc per a la cel·la d’un solitari i L’esperança del condemnat a mort ja s’hi exposaven, però ara han tornat a les capelles que els va dissenyar Sert. A partir d’avui el públic veurà la fundació com no s’havia vist mai. La remodelació culmina la celebració del 40è aniversari de la casa. Ara es pot dir que la Fundació Joan Miró s’ha convertit també en un bon museu Joan Miró. Però la renovació de la institució encara no s’ha acabat, ja que al juny s’estrenaran les noves sales d’exposicions temporals amb una exposició monogràfica del guanyador de la cinquena edició del premi Joan Miró, Ignasi Aballí.

Joan Miró no va voler que la seva fundació fos un centre únicament dedicat a la glòria de la seva obra, sinó un centre d’irradiació de l’art contemporani. Quan la fundació va obrir les portes a mitjans dels anys 70, Barcelona no tenia un museu d’art contemporani. En la primera etapa de la institució, l’obra de Miró es va alternar amb les exposicions temporals. La primera ampliació de l’edifici, l’any 1988, va suposar un canvi significatiu: el gruix més destacat de l’obra de Miró es va començar a exposar a les noves sales del primer pis, i les sales de la planta baixa es van destinar a les exposicions temporals. Ara la fundació obre una nova etapa per, com va dir la directora, Rosa Maria Malet, “recuperar en la mesura que ha sigut possible certs elements de l’edifici de Sert” pel que fa al diàleg amb l’exterior i per l’articulació del recorregut al voltant d’un pati que omple les sales de llum natural.

Segons la conservadora de la fundació, Teresa Montaner, es vol donar una visió “oberta” i “transversal” dels fons de la institució.

La nova exposició inclou 150 obres, la primera de les quals, un autoretrat de Miró realitzat en dos moments, als anys 1937 i 1960, ja indica el caràcter viu de la nova presentació. Al primer dels vuit àmbits que l’articulen, titulat Terra, hi ha un altra proposta suggerent: diverses obres primerenques -com un dels dipòsits dels hereus de l’artista, Prades, un carrer - dialoguen amb Dona voltada d’un vol d’ocells en la nit (1968), feta amb una tela de veremar. “La terra per a Miró vol dir Mont-roig i el Camp de Tarragona. La terra és refugi, on pren consciència del primitivisme i on troba l’equilibri entre tradició i modernitat”, va explicar Montaner.

Superar el pes del cubisme

Els hereus de l’artista no són els únics que han fet nous dipòsits: la Fundació La Caixa, que té un conveni amb la Miró, ha dipositat durant un any Pintura (1925). És un exemple de com, segons Montaner, l’artista “va superar les influències del cubisme”. S’exposa al segon àmbit, Més enllà de la pintura, i anticipa les pintures cremades dels anys 70 que es poden veure en un dels últim espais, Antipintura. Les obres dels anys 50, englobades sota el títol de Poesia i silenci, també remeten a aquella etapa, ja que Miró, en paraules de Montaner, “va tornar a un despullament com el dels fons monocroms dels anys 20”. Aquí torna a produir-se un moment feliç: s’han tornat a reunir dues pintures que Miró va concebre juntes: Gota d’aigua damunt la neu rosa i Cabell perseguit per dos planetes.

El recorregut continua cap a la sala que exposa les obres sobre paper. Ara està dedicada a Violència, evasió i és la que tindrà més rotació d’obra. Abasta des dels anys immediatament anteriors a la Guerra Civil fins al final. Aquí són centrals 27 de les 50 litografies de la sèrie Barcelona, realitzades en la postguerra més dura. “En aquesta evasió la natura és molt important. Deixa la terra i arriba a les Constel·lacions. La nit, els estels i l’aigua són molt importants. En aquest moment forja un llenguatge que serà recurrent i que adquireix la categoria de mitològic”, subratlla Montaner, que també ha introduït la noció d’anonimat. L’ha trobada en la col·laboració de Miró amb els artesans i alhora en la transcendència dels grans tríptics.