El viatge d’Isabel Coixet a l’àrtic obre la Berlinale

Enviat especial a BerlínCom si fos en una de les seves pel·lícules, ahir les emocions envaïen Isabel Coixet. Vint anys després del seu debut a la Berlinale amb Coses que no et vaig dir mai, la directora inaugurava el festival amb Nadie quiere la noche, un honor que no recau en qualsevol: en els Wes Anderson, Wong Kar Wai o els germans Coen. Però els nervis per l’estrena es barrejaven també amb la tristesa per una mort recent, la de Joan Potau, que va escriure amb Coixet el guió d’ A los que aman (1998) i va actuar a Mapa dels sons de Tòquio (2009). “Va ser la primera persona que va creure en mi, qui em va dur al meu primer rodatge. I em va acompanyar quan vam presentar aquí Coses que no et vaig dir mai. Et vas fent gran i la gent se’n va”, conclou amb sentiment.

A Nadie quiere la noche Coixet aparca els experiments de gènere recents com el del thriller sobrenatural Mi otro yo (2013) o la comèdia que va rodar a Nova York -Learning to drive, que s’estrenarà a l’estiu-, i torna a trepitjar territori dramàtic. La protagonista és la Josephine, abnegada esposa de l’explorador àrtic Robert Peary. Som el 1908 i el pol Nord encara és terra ignota. Amb una audàcia que frega l’arrogància -i desobeint el consell d’exploradors veterans-, la Josephine viatja a un remot campament àrtic per esperar l’arribada de l’expedició del seu marit. Però en comptes d’un explorador triomfant, allà només hi trobarà una jove esquimal, l’Allaka, amb el mateix objectiu que ella: esperar Robert Peary. “A la Josephine la mou l’amor, però també la supèrbia -admet Coixet-. Vol formar part de la conquesta, sortir a la foto. És un personatge fonamentalment antipàtic, fins que a poc a poc comprèn que tots els seus coneixements no li fan cap servei”.

De la gelosia a la tendresa

Atrapada al campament, la Josephine haurà de conviure a contracor amb la despreocupada i jovial amant del seu marit. A mesura que el menjar i el carbó escassegen, la gelosia i el rebuig es transformaran en solidaritat i tendresa. Nadie quiere la noche pinta la trobada entre aquestes dones oposades com un xoc cultural del qual la filosofia esquimal sempre surt guanyadora. Amb la lloable intenció de denunciar l’explotació dels esquimals a càrrec dels exploradors occidentals, la pel·lícula cau en un cert bonisme en el retrat del poble inuit. La cosa frega la caricatura quan la Josephine reclama el seu marit en exclusiva explicant-li a l’Allaka que “posseir coses és bo”.

Coixet s’enfronta aquí -per primer cop en la seva filmografia- al repte d’integrar el paisatge en la història, sense aconseguir en cap moment capturar la “puresa” que cita l’explorador que interpreta Gabriel Byrne. Les millors qualitats de la directora no apareixen quan filma viatges en trineu o allaus de neu. “La pel·lícula té forma d’embut -explica Coixet-. Al principi hi ha tot de plans d’helicòpter i grans panoràmiques, però al final és la intimitat de dues dones en un iglú. Sembla que serà una pel·lícula èpica i acaba com Persona de Bergman”.

El que sí que és cert és que, en aquesta intimitat apuntada, Nadie quiere la noche salva els mobles per la força i convicció de la interpretació que fa Juliette Binoche, segons Coixet l’única actriu que podia interpretar la Josephine. “Una d’aquelles actrius americanes tan estupendes no hauria suportat un rodatge amb aquest fred, sense càtering i dormint en un tipi enmig de la neu, però la Juliette és una bèstia. Tant li fa la incomoditat o el fred”. Al seu costat dóna la talla la japonesa Rinko Kikuchi, que ja havia treballat amb Coixet a Mapa dels sons de Tòquio.

L’altre costat de la història

El guió de Nadie quiere la noche el firma Miguel Barros, el mateix que a Blackthorn (2011) imaginava un Butch Cassidy retirat a Bolívia. “El que em va interessar és que no explicava la gran odissea d’un explorador com Peary, sinó l’altre costat de la història, el punt de vista d’una dona que va sacrificar la seva fortuna i la seva comoditat per acompanyar-lo -explica Coixet-. Tant la Josephine com l’Allaka són personatges reals, però els fets no. Sabem, això sí, que l’Allaka va tenir molts fills amb Peary”. Tot i que sembli contradictori amb el seu estil, Coixet confessa que va rebaixar el melodramatisme del guió. “Em vaig lligar curt. Mira que m’agrada el melodrama, però aquí tocava fer una cosa més clàssica”, assegura.

Després que les seves últimes pel·lícules no hagin sigut ben rebudes per crítica i públic, la directora sembla inquieta per la reacció davant del seu nou treball. Fins i tot pregunta als periodistes si els agrada la pel·lícula, trencant un tabú implícit en la relació entre premsa i cineastes. Sap que inaugurar la Berlinale és un aparador incomparable per a qualsevol director, però hi treu importància amb humor. “Com que hi he vingut tantes vegades els he fet pena i m’han dit que inauguri, ja ho veus -riu-. Quan m’ho van dir gairebé no m’ho creia. Mai m’havia passat pel cap. L’únic problema és que jo sóc una mica al·lèrgica a fer el paperot i la inauguració és el superpaperot. Però què hi farem!”