Viatge a la Barcelona dels anys 60 amb Xavier Miserachs

BarcelonaEl Macba es va convertir en el centre de referència per estudiar l’obra de Xavier Miserachs (Barcelona, 1937 - Badalona, 1998) després que el 2011 les filles hi dipositessin el seu arxiu per 25 anys renovables i que, a més, la institució adquirís un conjunt de les seves fotografies. Va ser aleshores també quan es va anunciar una exposició de l’artista que s’havia de celebrar el 2013. Les retallades la van posposar i obre les portes avui amb el títol Miserachs Barcelona, ja que està centrada en el fotollibre Barcelona, blanc i negre,que l’artista va realitzar quan només tenia 25 anys.

Aquesta és la mostra que ha aixecat més expectació de la temporada -i és candidata a ser la més visitada-, però no és una antològica, ni tampoc és una exposició de fotos convencional. Passat un mural a l’exterior de la sala i un primer àmbit en què hi ha fotografies exposades en plafons -igual com es feia als anys 60-, la resta del recorregut és l’escenografia d’un carrer barceloní, un audiovisual amb els personatges de diferents classes socials que apareixen en les 371 imatges del llibre retallats damunt de fons de colors vius i, finalment, una projecció més convencional del llibre pàgina per pàgina i una vitrina amb un exemplar de cada edició.

“Per fer aquest projecte havíem de seguir la lliçó del mestre: Miserachs va treballar en premsa, en publicitat, va fer cartells, projeccions, murals i exposicions convencionals. Va fer un munt de presentacions amb totes les possibilitats de l’època en què va viure. Nosaltres havíem de fer una cosa semblant en l’època en què vivim -explicava el comissari de la mostra, l’historiador de la fotografia, assagista i editor Horacio Fernández-. És una manera de continuar el llegat d’una generació que no va tenir gaires prejudicis i que va intentar amb tots els mitjans que va tenir a l’abast que les fotografies continuessin vives”, assenyalava Fernández, que ha treballat colze a colze amb els arquitectes María Langarita i Víctor Navarro, reconeguts amb una menció especial a arquitectes emergents del premi Mies van der Rohe del 2013.

Imatges complexes i obertes

“Les fotografies estan vives. En els àmbits més conservadors del món de l’art se sol dir que estan mortes i que s’haurien de guardar emmarcades i cobertes amb un vidre. Però la història de la fotografia és molt més rica del que acostumen a explicar-nos els museus i el col·leccionisme i en aquest projecte també volíem mostrar la diversitat i la riquesa dels suports. Les imatges no tenen tema, no tenen una lectura privilegiada. El llibre és un relat visual força obert i, com va dir el fotògraf, la interpretació està en mans de l’espectador”, va subratllar el comissari.

El seu objectiu és més ambiciós que mostrar un conjunt d’obres. Sembla que vulguin traslladar el públic al moll de l’os de la mirada i el mètode de treball de Xavier Miserachs. L’exposició pot semblar un salt mortal i pot ser censurada per poc ortodoxa, però sens dubte és estimulant. El recorregut s’articula com un zoom des dels afores de la ciutat fins als carrers i les persones que viuen als diferents barris. “Diria que l’exposició treballa en dues direccions, en com la ciutat ha canviat i els seus límits s’han redefinit completament, i també anem fent un zoom des de la perifèria fins que ens quedem sols amb les persones que habiten les imatges -explicava Víctor Navarro-. El procés de treball ha consistit sobretot a entendre com podíem analitzar les fotografies perquè ens servissin per explicar la complexitat que pretenia el comissari”.

Bon ull per als detalls

Xavier Miserachs escrivia, en un text que s’ha reproduït novament en un dels dos llibres publicats amb motiu de la mostra: “No passa res, la imatge sembla presa a l’atzar, hi ha gent que no se sap per què hi és, ni per què els vaig incloure a la foto; l’espai en què passa l’escena és del tot anodí. A la recerca d’un tema inexistent, la mirada es passeja per la imatge i va descobrint signes en la indumentària, les parets, el mobiliari urbà, els vehicles. El fotògraf ha proposat una imatge de la realitat, però la interpretació va a càrrec del lector, que difícilment s’hi esforçaria si la veiés aïllada, fora del context d’un llibre, d’un discurs”.

“Miserachs era un home molt empàtic. No buscava fotografies mesquines ni sòrdides, a les seves imatges hi ha molta proximitat amb la gent”, va explicar el comissari, que també va recordar com el llibre que el fotògraf William Klein va dedicar a la ciutat de Nova York li va canviar per complet la manera que tenia de veure la fotografia. “Tenia molt bon ull per a les panoràmiques, a les seves fotografies hi ha molts motius d’atenció”, afirma.

A partir del dia 12 de novembre el museu mostrarà en una sala annexa a l’exposició i amb el títol d’ A.XMI una selecció dels 60.000 negatius, 20.000 transparències i 2.500 fulls de contacte, entre altres materials, que formen l’Arxiu Miserachs. Aquesta mostra serà una prova pilot de la mediateca que el museu instal·larà a l’actual vestíbul del Centre d’Estudis i Documentació. També es va anunciar que el 2011 l’Arxiu Miserachs seria un dels temes del pròxim curs del desaparegut Programa d’Estudis Independent, però mai no es va arribar a crear un grup de treball.