Vetusta Morla surten de la seva zona de confort

BarcelonaHi ha deu anys de diferència entre el gran disc de Los Planetas, Una semana en el motor de un autobús, i el primer treball de Vetusta Morla, Un día en el mundo. Tot i ser bandes d'estils i estètiques allunyades, l'efemèride explica el relleu de paradigma en la música independent espanyola. Si els granadins van ser els reis indiscutibles de l'indie estatal la dècada anterior, els madrilenys ho han estat en aquesta última: la dels festivals com a principal font de reconeixement. D'entre una sèrie de noms amb gran popularitat però poca substància (Izal, Supersubmarina, Viva Suecia, Miss Caffeina), Vetusta Morla han estat, indubtablement, els més exitosos i interessants, cosa que no sempre coincideix quan parlem de música pop.

És per haver aconseguit aquest triomf tan rotund que es permeten arriscar i obrir-se a coses que, d'entrada, no semblen tenir gaire sentit. Reversionar el seu últim disc, Mismo sitio, distinto lugar, sencer i dos anys després és la seva última idea. ¿Marcianada petulant o una genialitat d'algú en estat de gràcia? Aquesta era la gran pregunta que havien de respondre divendres al Guitar BCN en la primera de les seves tres nits consecutives a l'Auditori del Fòrum.

El combo de Tres Cantos ha demostrat reiteradament ser una banda que es pren molt seriosament a si mateixa. Tot està pensat mil·limètricament, també el discurs per justificar aquest nou projecte, Canciones dentro de canciones: "Com a artistes estem obligats a fer-nos preguntes. Ens posem a segona fila i donem tot el protagonisme a la cançó", va explicar Pucho davant un auditori sense cadires buides. Era l'inici d'un espectacle global en què cal destacar la meravellosa escenografia, obra de Maral Kekejian, imitant un motlle de claus, amb una finíssima cortina que anava agafant formes jugant amb cada tema.

Divendres van sonar les cançons més populars del grup revestides, ballant amb la sinuositat, el múscul, el misteri i les grans explosions. Van fer bé d'escollir una sala d'aquestes característiques, perquè el format és el que demana el xou, que va començar a agafar forma amb Maldita dulzura i va marcar bíceps amb En el río, d'una intensitat amb què el grup se sent molt còmode i que els emparenta amb una banda catalana també molt donada a concerts a l'estil d'ahir, els desapareguts Standstill.

Anar a veure el teu grup favorit i que facin les cançons que més t'agraden d'una manera diferent, exigeix anar molt predisposat a sortir de la zona de confort. És complicat d'aconseguir quan has agradat tant i tens una militància tan fidel. Per això els madrilenys necessitaven els seus millors artefactes per començar a connectar. Ho van aconseguir, esclar, amb 23 de junio i Copenhague, per exemple, però sense que les noves versions afegissin cap gran plus a unes cançons rodones de si soles. En canvi, n'hi va haver que sí que van sorprendre, com La vieja escuela i Palmera en La Mancha, potser els moments més brillants de la nit.

Mapas, assilvestrada i amb engrunes industrials, va tancar el concert, que arribaria a les dues hores sumant el grapadet dels bisos (entre els quals Valiente també modificada) i la sensació que aquesta serà una gira d'exigències. El grup demana que els seus seguidors tinguin les orelles, potser, massa alliberades. No serà fàcil que se'n surtin, però estan en un punt que es poden permetre fer experiments.