Vetllada pucciniana amb una 'Tosca' que no brilla
Reposició al Liceu del muntatge de Paco Azorín, amb un carismàtic Erwin Schrott com a Scarpia
Tosca.
Gran Teatre del Liceu. 19 de juny.
Aquestes funcions de 'Tosca' al Liceu sintetitzen el que ha estat la temporada 2018-2019, a l'espera que el juliol es presenti 'Luisa Miller': correcció sense brillar. I això, davant d'un títol com el de Puccini, i que compta amb un notable reguitzell de representacions al Liceu (més de 175), pot arribar a ser imperdonable. Perquè títols com aquest exigeixen no pas unes funcions de passa-que-t'he-vist, sinó brillantor pels quatre costats: és a dir, solistes, direcció, orquestra i producció.
El primer repartiment de les catorze funcions previstes (fins al 28 de juny) brilla tan sols per la carismàtica presència d'Erwin Schrott, baix baríton uruguaià que al Liceu tan sols havia intervingut en unes audicions en concert d'un 'Faust' de Gounod que s'hauria hagut de presentar escenificat i com a Escamillo de 'Carmen' la temporada 2010-2011. El seu Scarpia és, de lluny, el millor que ha cantat al nostre teatre. El mesurat histrionisme de Schrott escau al personatge i a les potencialitats escèniques del cantant. Tan sols li podem retreure l'excés de frases utilitzant un 'parlando' que, per molt verista que quedi (Puccini no va practicar mai un verisme ortodox) trenquen el flux musical d'una part que és un veritable bombó.
Liudmila Monastirska, que també hem sentit al Liceu en dues ocasions, podria cantar tres Tosques seguides en una sola nit i quedar-se tan ampla: la veu corre, és poderosa, incisiva en l'emissió i fins i tot bonica en alguns registres. Però hi ha cert descontrol en la projecció, i l'expressivitat, crucial en el personatge titular, brilla per la seva absència. Es va esforçar en un 'Vissi d'arte' notable, però no va passar d'aquí.
El Mario Cavaradossi del debutant al Liceu Jonathan Tetelman té el físic adequat al personatge, però la veu, que parteix d'un timbre bell, es projecta amb una emissió de coll que pot arribar a ser irritant. És així com aguts compromesos com els del 'Vittoria, vittoria!' del segon acte sonen escanyats i forçats, tot i que Tetelman es mostra segur i no fa patir.
L'espectacle compta amb secundaris de casa que demostren la seva professionalitat en la pell d'Angelotti (rotund Stefano Palatchi), sagristà (imperdible Enric Martínez-Castignani), Spoletta (indispensable Francisco Vas), Sciarrone (prometedor Josep-Ramon Olivé), carceller (excel·lent Marc Pujol) i pastor (segura Inés Ballesteros). I amb la direcció matisada de John Fiore davant d'una orquestra ben preparada amb una partitura que coneix bé. Tan sols es pot retreure al director novaiorquès un excés de volum en algunes escenes, amb plans sonors no sempre equilibrats, com ara el cor intern del segon acte. Rendiment, per cert, força bo el de la massa coral de la casa, ben complementada al primer acte amb el Cor Infantil Amics de la Unió.
L'espectacle que signa Paco Azorín (escenògraf i director), estrenat fa cinc anys i coproduït amb la Maestranza de Sevilla, és diàfan, narrativament eficaç i allunyat de tòpics. Tanmateix, sembla haver treballat molt el personatge de Scarpia i haver deixat Tosca i Cavaradossi al seu lliure albir. Hi ha recursos ben trobats, com el sentit de continuïtat que es vol donar a l'inici del segon i tercer actes respecte dels anteriors, o el plantejament plàstic, amb un rerefons atemporal, així com el vestuari del traspassat Isidre Prunés o la il·luminació de Pedro Yagüe, que contribueix a efectes visuals d'impacte, com l'inici del tercer acte. Però en general aquesta no és ni serà una 'Tosca' per a la història, per la seva manca de brillantor.
