Versos contra la persecució i la censura
El 32è Festival Internacional de Poesia reuneix les veus compromeses de Moshen Emadi, Joumana Haddad, Violet Grigoryan i Easterine Kire. Hi participaran també Mireia Calafell i Francisco Brines
Barcelona«Sóc el que em diuen que no digui, / que no somnï, / que no pensi, / que no gosi, / que no prengui. / Sóc el que diuen que no he de ser». Així s'expressa la poeta libanesa Joumana Haddad a 'Geologia del jo', un dels poemes que recitarà aquest dimarts al Palau de la Música al 32è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, que enguany «vol reflectir una situació malauradament generalitzada al nostre món –segons explica la codirectora Teresa Colom–: la de moltes persones refugiades que han hagut de cercar asil a causa de les seves idees, de la seva veu, de la violència que tot ho destrueix, d'una no-vida que les ha obligades a deixar els seus i casa seva». Quatre de les sis veus que participaran al recital –que comptarà també amb «la dansa de la companyia Malpelo i el violí de Joel Bardolet», en paraules del codirector Manuel Forcano– formen part d'autors perseguits i compromesos: cal sumar a Joumana Haddad l'iranià Mohsen Emadi, l'armènia Violet Grigoryan i la nagala Easterine Kire.
«Sóc de la Índia però no sóc índia –diu Kire–. Nagala ha patit una doble colonització: després dels 150 anys de domini britànic hem estat ocupats pels indis, i aquest segona ocupació encara no s'ha acabat. Hem patit molts conflictes i repressions constants dels nostres drets. Les nostres narratives han estat silenciades». Kire escriu per mostrar que «a Nagala hi ha més vida que la violència, mostrant la bellesa de les nostres cultures i una visió del món que combina esperit i natura». A 'Llibertats' escriu: «Hi ha dies que no haurien de tenir sorolls, / ni feina, / ni capítols, / ni culpa. / Només pluja. / Una mica de sangria / i una mica de tu».
La complexitat de les realitats àrabs
Violet Grigoryan va néixer el 1962 en el si d'una família de refugiats establerts a l'Iran a conseqüència de la dispersió obligada del poble armeni arran del genocidi perpetrat pel règim dels Joves Turcs el 1915. «Plató mai va donar asil als poetes a la seva República –comenta–. Els poetes estem exiliats de la poesia, però també de la vida quotidiana. Després de viure uns anys en què els escriptors eren els ministres i els que transmetien la veu oficial la poesia ha estat marginada del dia a dia. Els versos de Grigoryan apel·len «sovint a l'erotisme i la pornografia»: «Entra al meu corrent, / amaga-t'hi, /i inhala'm i exhala'm».
L'experiència de Joumana Haddad és la de l'exili interior. «Viure al Líban, enmig del món àrab, és un exili més violent que si visqués en un altre país –resumeix–. Des de petita, tot el que penso i dic va a la contra del que he de fer i pensar. L'opressió sobretot moral en què visc em fa sentir estrangera al meu país. Penso que els canvis són més possibles i durables si els fem des de dins».
Mohsen Emadi va deixar l'Iran el 2009 després d'haver participat en les protestes de l'anomenada Revolució Verda contra el frau electoral a càrrec de la milícia afí a la facció ultraconservadora del règim dels aiatol·làs. «El primer exili va ser el del naixement –recorda–. La llengua del meu poble era el persa, però a casa parlàvem mazandaraní. Més endavant vaig arribar a un punt en què vaig ser conscient que ja no pertanyia a certa realitat iraniana, la que lloava Khomeini. Vaig escollir l'exili de l'escriptura, que suposa l'allunyament d'una realitat per trobar-ne una altra». Després de passar una temporada a Finlàndia, Emadi es va instal·lar a Mèxic, on encara viu i publica poemaris com 'Las leyes de la gravedad' (2011).
Silencis, desplaçaments i transformacions
El 32è Festival Internacional de Poesia arrencarà amb la participació de l'última guanyadora del premi Lletra d'Or, Mireia Calafell. «A 'Tantes mudes' escric sobre silencis, desplaçaments i transformacions, però sempre a través de la metàfora», precisa. A 'Encara' escriu: «Tot sobra en aquest vers / si no et retorna a casa. / Tan cert, ja ho veus: encara / escriure és esperar-te». El veterà poeta valencià Francisco Brines posarà punt i final a la vetllada poètica –abans que sonin els versos de Ramon Llull en totes les llengües que se sentiran al llarg de la nit–: «La poesia m'interessa perquè vull comprendre la vida i descobrir tot allò que té de misteriós, que és molt –diu l'autor de 'Insistencias en Luzbel' (1977) i 'Todos los rostros del pasado'–. Quan naixem, l'únic que sabem és que el parèntesi que és la vida s'acabarà tancant. Per entendre l'aventura de la vida tenim els poetes. Ara bé, els autèntics creadors de la poesia són els lectors».