Verdi torna a Sabadell: 'Aida' (o Amneris?)

'Aida'

Teatre La Faràndula. Sabadell. 30 d'abril del 2021

Amb mascareta però amb tota la faramalla de l’Egipte faraònic, el muntatge d’Aida que després de les funcions de Sabadell ocuparà diversos escenaris del país ha triomfat a La Faràndula gràcies a una bona direcció musical i a una de les seves intèrprets. Ho han fet possible, un cop més, Amics de l’Òpera de Sabadell i la Fundació Òpera Catalunya. Davant d’una inspirada Simfònica del Vallès, Daniel Gil de Tejada va saber imprimir el caràcter adient a totes i cadascuna de les escenes de l’òpera de Verdi: majestuositat, intimisme i psicologisme, amb un bon treball de conjunt complementat amb la solvència del cor de la casa.

Sobre l’escenari hi va haver de tot. Maite Alberola és una bona cantant i ho ha demostrat amb el repertori que millor li escau: el líric. Aida, però, demana uns trets de spinto que la soprano valenciana no té, tot i que n’intenta buscar els colors. I, tot i un bon primer i segon actes, al tercer se li notava que li costava trobar la quadratura del cercle. El tenor Alejandro Roy té una veu amb molt de cos i squillo pròpia d’un tenore di forza. Però les subtilitats no estan fetes per al cantant asturià, que es carrega Celeste Aida a base de forti sense solta ni volta i amb trompeteria gratuïta. Carles Daza és un intèrpret molt musical, però Amonasro exigeix un deix de bestialitat que sembla aliè a la manera de fer del baríton català. En canvi, va sonar a baix genuïnament verdià el Ramfis de Jeroboám Tejera. Un bon element, al costat del qual cal complementar la soprano Eugènia Montenegro, exquisida com a Sacerdotessa. El Rei d’Alejandro Baliñas i el Missatger de Nacho Guzmán van complir.

Qui va excel·lir, per damunt de tots, va ser la mezzosoprano Laura Vila, una esplèndida Amneris amb tots els matisos d’un personatge tan carismàtic com fascinant. Sense ser una mezzo dramàtica, Vila juga la carta de la intel·ligència al servei d’Amneris, amb carismàtica presència escènica i excel·lents intervencions en els duets i concertants dels dos primers actes. Però van ser les dues escenes del quart (primer amb Radamès i després davant dels sacerdots) les que van confirmar el que ja sabíem: Laura Vila és una artista senzillament extraordinària. La producció de Carles Ortiz va saber explicar bé el relat de la trama. Hi van ajudar la sempre eficaç escenografia de Jordi Galobart i la il·luminació de Nani Valls. El vestuari, reciclat d’altres muntatges dels Amics de l'Òpera de Sabadell, podria millorar.