'Verano del 85': François Ozon balla sobre la tomba del primer amor
El francès captura la nostàlgia i l'erotisme del despertar amorós i el tenyeix de foscor i suspens
'Verano del 85'
(3,5 estrelles)
Direcció i guió: François Ozon. 100 min. França i Bèlgica (2020). Amb Félix Lefebvre, Benjamin Voisin i Philippine Velge. Estrena als cinemes
Com li escau a François Ozon revisar els codis dels films estiuencs del primer amor i de la nostàlgia dels vuitanta en clau gai, amb tocs obscurs i còmics i rerefons metanarratiu. El primer tast de Verano del 85 ens introdueix a una història de despertar sexual infiltrada per la pulsió de mort. O almenys així ho planteja l'Alex (Félix Lefebvre), protagonista i narrador a qui coneixem en unes dependències policials des d'on ens explica el seu relat. A través seu, Ozon plasma l'eclosió d'un enamorament total, el de l'Alex per l'encantador David (Benjamin Voisin) a la costa normada als anys vuitanta. Filmada en 16 mm, la pel·lícula captura la nostàlgia i l'erotisme en flor del primer amor alhora que tenyeix amb un tel obscur i cert suspens aquest imaginari invocant la Patricia Highsmit d'A ple sol i el Tennessee Williams de De sobte, l'últim estiu...
Mestre del transvestisme de gèneres, a mig metratge François Ozon du a terme un gir en el registre del film que en canvia el to. A mesura que avancen els esdeveniments, l'aire de tragèdia s'esvaeix per deixar pas a un punt de farsa. Una muda que pot desconcertar els no habituals del cinema del director d'En la casa i Frantz. Però, lluny de desorientar-se, Verano del 85 incorpora així una mena de lectura afegida i distanciada per part d'un director de més de cinquanta anys sobre com se senten l'amor i la mort quan amb prou feines en tens 16. Un buf de lleugeresa compensa i relativitza, sense treure-li importància, la gravetat que el protagonista havia injectat en l'arrencada a la seva història de passió absoluta tocada per la mort. Aquesta convivència de registres queda molt ben condensada en les dues esplèndides seqüències en què Alex balla una cançó més aviat cursi com Sailing de Rod Stewart amb la intensitat espasmòdica i dolorosa d'un tema de postpunk.