Ventura Pons: "M'he sentit molt sol defensant el cinema català"

Ventura Pons (Barcelona, 1945) estrena avui una nova comèdia ("un gènere necessari en els temps que corren"), Any de Gràcia . El director torna al barri de la seva infantesa i es retroba amb la vis còmica irreductible de Rosa Maria Sardà ("una actriu meravellosa, que per cert jo vaig fer debutar al cinema") en la pel·lícula que fa la número 23 de la seva filmografia.

Vostè que sempre ha utilitzat Barcelona com a paisatge, per què ha trigat tant a rodar a Gràcia?

Perquè no tenia la història. Quan l'he tingut, me n'hi he anat corrents. El que no pots fer és forçar les coses, i Gràcia és un barri molt especial, on hi ha unes relacions que no són les típiques de la gran ciutat.

Any de Gràcia ha suposat un viatge en el temps a la seva infantesa?

No, perquè jo era més de la frontera de Gràcia, de la Travessera de Dalt. Tot i així, la Gràcia de quan jo era petit, la dels cinemes, ja no hi és. Queden els Bosque i els Verdi, però han desaparegut el Mundial, el Proyecciones, el Roxy, el Principal de Gràcia, el Selecta, el Rovira, el Delicias... La meva pàtria no era el barri ni la infantesa, sinó el cinema.

A Any de Gràcia utilitza per primera vegada cançons de pop català. Sentia la necessitat de renovar-se?

Jo és que sóc molt polièdric. Això ve d'un musical que vaig preparar fa un temps. Al final no es va fer, però em va servir per descobrir la nova música rockera catalana. I com que Any de Gràcia és la història d'un noi jove, vaig pensar que li esqueia, i em vaig fer un tip d'escoltar música a l'Spotify. A més, com que el protagonista és de poble, vaig trobar que seria interessant que els artistes fossin de fora de Barcelona, com El Petit de Cal Eril, Mazoni o Sanjosex.

El film aborda la difícil situació dels joves, però en clau positiva.

És que em nego a pensar que tot va malament! És per això que el protagonista descobreix que amb les quatre coses que hi ha al seu voltant, ja pot tirar endavant. I estic convençut que qualsevol dia vindrà algú i em dirà que això el va inspirar. Quan jo vaig començar a fer teatre, tot ho fèiem amb una sabata i una espardenya i no hi havien ajudes per a res. Si no t'espaviles tu, malament rai. Tot aquest esperit és el que he intentat posar a Any de Gràcia . En dedueixo que no subscriu les queixes de la gala dels Gaudí per les retallades al cinema.

Si retallen les escoles i la sanitat, com no ens han de retallar a nosaltres! El cinema és una part important de la cultura i un magnífic ambaixador del país, però en un moment en què tothom ho està passant magre, no es pot pretendre que a nosaltres no ens afecti tot això.

Vostè ha pogut mantenir un bon ritme de producció fins ara.

Sí, però ve d'abans. Ara em veuré obligat a baixar-lo. A més, ja estic una mica cansat. Però abans rodaré un telefilm sobre Mercè Rodoreda. L'origen és el llibre de Josep Maria Castellet Els escenaris de la memòria , un recull de retrats entre els quals n'hi ha un de Rodoreda. Castellet explica que va anar un cop a Ginebra i Rodoreda el va convidar a berenar. Després de parlar de la infància, la guerra i l'exili, el mateix discurs que pots trobar a totes les seves entrevistes -ja sigui amb Porcel o Montserrat Roig, sempre deia el mateix, ho he comprovat-, es va obrir una mica, revelant coses que normalment amagava.

¿I la pel·lícula serà una reconstrucció d'aquella trobada?

Sí, exactament. I tot el que diu el personatge de Rodoreda, que al guió són més de 100 pàgines de diàlegs. Tot està extret del llibre de Castellet o són frases que ella va dir en algun moment de la seva vida.

L'any passat va publicar unes memòries, Els meus (i els altres) .

Sí, i ara he escrit un altre llibre, el diari d'un viatge. El llibre de memòries el vaig escriure per als meus nebots. La generació precedent a la meva, la de la guerra, mai no ens explicava res. I a mi m'agrada saber coses. El diari, però, l'he escrit per als amics, perquè després de fer la volta al món la gent vol saber com t'ha anat. Però encara no he decidit si el vull editar o no.

Què n'espera ara, d' Any de Gràcia ?

A mi m'agradaria que arribés a molt públic, però ho veig molt complicat. La gent ja no va a veure el nostre cinema. Abans, una pel·lícula en català podia fer mig milió d'espectadors. Avui dia, la situació de l'exhibició és dramàtica, amb tantes coses que cal arreglar que jo solet no ho faré.I com s'explica l'èxit de Pa negre ?

És que Pa negre hauria d'haver fet dos milions i mig d'espectadors, i no mig milió. Potser no hem sabut vendre l'èxit artístic que tenim des de fa anys. I durant molt de temps no hem tingut la complicitat de la premsa. La gent deia "el cinema català no existeix". I mentrestant, jo i d'altres funcionàvem molt bé arreu el món. Sóc l'únic director del món seleccionat cinc anys seguits a la Berlinale en secció oficial. I ja acumulo 640 festivals arreu del món!

S'ha sentit poc estimat, doncs?

No, m'he sentit estimat i reconegut. Però de vegades m'he trobat molt sol defensant el cinema català. Semblava que molta gent no cregués gaire en el nostre país. Afortunadament, això ha canviat molt, avui dia.