“Quan més racisme he patit ha estat per la meva feina d'actor”

BarcelonaÒscar Kapoya (Barcelona, 1982) i Roger Casamajor (la Seu d'Urgell, 1976) es van conèixer el 2013 quan van representar al TNC l'obra de Santiago Rusiñol Llibertat, un al·legat antiracista que denunciava la hipocresia de la societat catalana de principis del segle XX i la projectava al segle XXI. Vuit anys després, els dos actors es retroben a la pantalla gran a El ventre del mar, que arriba als cinemes aquest divendres avalada pels sis premis guanyats al Festival de Màlaga i que, a la seva manera, també parla de les discriminacions estructurals d'una Europa que no ha canviat tant com sembla en els últims dos segles.

Més que una recreació realista del naufragi de la fragata Alliance davant les costes del Senegal el 1816, el film d'Agustí Villaronga vol ser una reflexió que adapta un text d'Alessandro Baricco –inclòs al llibre Oceà– sobre la tragèdia que va inspirar el famós quadre de Théodore Géricault El rai de 'La Medusa'. Així, l'odissea dels 147 mariners francesos amuntegats en un rai de 12 metres, navegant a la deriva durant setmanes –dels quals en van sobreviure nou–, esdevé una contundent al·legoria sobre la crisi dels refugiats i un Mediterrani convertit en fossa comuna i cementiri de somnis.

L'actor no jutja

Casamajor, que acaba de debutar com a director teatral amb la funció Quatre dones i el sol, es va endur a Màlaga el premi al millor actor pel seu paper de Savigny, l'oficial mèdic que pren decisions terribles al rai a la deriva. “Hi havia discussions al rodatge sobre el meu personatge i molts em deien que era mala persona, però jo no ho veig així –comenta l'actor–. És un home a qui cau al damunt una responsabilitat difícil d'assumir i que lluita per sobreviure i també per salvar el màxim de persones. És cert que per fer-ho sacrifica gent i això és èticament discutible, però jo no jutjo els personatges, només miro d'entendre'ls”.

No és la primera vegada que l'actor s'endinsa en l'univers tèrbol de Villaronga, amb qui ja ha col·laborat cinc vegades. El primer cop, a El mar, va haver de fer sis proves abans d'aconseguir el paper. “Ara ja ens coneixem molt i no em fa proves, perquè si me la fes li diria que no”, riu Casamajor, que manté una bona relació amb el director mallorquí. “L'Agustí té una cosa molt bona i és que abans de començar a rodar ja té la pel·lícula al cap: els plans, els moviments de càmera... Això fa que la feina amb l'actor sigui més profitosa. Els seus personatges no són fàcils, però si el director sap el que vol, per als actors és més fàcil arribar on ell vol anar”.

Debut al cinema amb dolor

Per a Kapoya, El ventre del mar no és només el seu primer treball amb Villaronga, sinó també la seva primera pel·lícula. “Per sort venia de voltar un any i mig per Espanya amb Moby Dick, una funció molt dramàtica en què el mar també està molt present, i el canvi no va ser tan fort”, diu. Format a l'Institut del Teatre, l'actor parla del director mallorquí com “un pare artístic” que l'ha ajudat a entendre bé el personatge i la història. “És una persona exigent, però això a mi ja m'agrada”, diu l'actor. “I tenir al costat el Roger també em feia sentir segur”.

Tot i estar ben acompanyat, no va ser una experiència plàcida: des que va començar a preparar el paper, Kapoya va sentir un dolor molt intens a les cervicals que el va acompanyar tot el rodatge i que va marxar poc després d'enllestir-lo. “Vaig tenir una vivència molt psicosomàtica del personatge –reflexiona–. I no és perquè m'identifiqués amb la història a nivell personal o familiar. El meu pare va venir aquí des del Congo, sí, però amb estudis universitaris; no es pot comparar amb un refugiat. El que em va remoure és, en general, el patiment i el dolor dels personatges”.

Kapoya entén i aplaudeix la decisió de Villaronga de fer que bona part de la figuració siguin persones afrodescendents. No és històricament acurada pel que fa al naufragi de l'Alliance, però segons l'actor “ajuda a connectar la història al nostre moment actual i és necessari assenyalar-ho”. Tampoc se li escapa que és poc habitual veure tants intèrprets afrodescendents en una pel·lícula catalana: “Jo no he patit racisme en la meva vida d'un noi de barri de les Corts que fa coses normals amb els amics de l'escola, que estudia filologia clàssica i a l'Institut del Teatre. Malauradament, quan he patit més racisme ha estat en la meva feina d'actor. No importa que jo hagi nascut aquí: el tret important de tots els papers que m'arriben és que el personatge no és blanc. I m'emprenya que la meva pell sigui el motiu pel qual treballo o no en una pel·lícula”.