La Ventafocs de carn i ossos de Kenneth Branagh tanca la Berlinale

Enviat especial a BerlínQuè es podia esperar de la Ventafocs de Kenneth Branagh? ¿Una versió shakespeariana del conte? ¿Una Ventafocs torturada per la mort del pare que recita monòlegs existencials a una calavera? La presentació de Cenicienta ahir a la Berlinale va esborrar tots els dubtes: Branagh ha firmat una versió clàssica del conte, amb actors de carn i ossos i una estructura molt similar a la del film animat del 1950.

La Ventafocs de Branagh no segueix el camí de les últimes versions cinematogràfiques de contes clàssics com la Blancaneu postmoderna de Tarsem Singh, els Hansel i Gretel caçadors de bruixes i la Bella Dorment explicada des del punt de vista de la bruixa malvada. No hi ha acudits irònics ni grans revolucions: la madrastra és un mal bitxo, les germanastres uns lloros irritants i la fada padrina una bruixa excèntrica i peculiar. Després de l’èxit de Frozen, Disney no està per experiments i vol històries de princeses i prínceps de bon cor que viuen feliços i mengen anissos. Una decisió, almenys, coherent.

Paral·lelismes amb ‘El rei Lear’?

Però què hi ha de Branagh, doncs, en aquesta Ventafocs? “La pel·lícula parla sobre la bondat i el coratge -es justificava ahir el director-. El cinema actual és molt cínic i nosaltres no ho volíem ser, però sense caure en el sentimentalisme”. Evidentment, l’ombra de Shakespeare el persegueix en tot el que fa, així que Branagh va acabar comparant la pel·lícula amb El rei Lear. “Les dues històries estan basades en conflictes familiars -comentava-. I Cenicienta també explora les dificultats que de vegades tenim els humans per trobar la felicitat”.

El segell de l’anglès es nota sobretot en l’elecció dels actors: Derek Jacobi, de formació shakespeariana i vell col·laborador de Branagh, és el rei; Helena Bonham-Carter, antiga parella del director, és la fada padrina, i Stellan Skarsgard, que ja actuava a Thor, fa de conseller reial. Però qui més lluïment té, esclar, és una Cate Blanchett més dolenta que la tinya, és a dir, estupenda com a madrastra malvada. “Era massa vella per ser la Ventafocs i no prou divertida per ser la fada padrina”, bromejava ahir l’actriu, que fa servir un to més greu que l’habitual “per semblar més gran”.

És cert que el 2015 una versió tradicional i carrinclona de la Ventafocs no aporta absolutament res, més enllà de reciclar el conte per a una nova generació de nens i, especialment, nenes. Però Branagh assumeix la papereta d’incorporar la psicologia moderna al conte sense trair-lo i d’intentar capturar el sentit de la meravella. És evident que Cenicienta no té gaire sentit en el context d’una Berlinale, però s’agraeix l’honestedat de la proposta, sobretot després de veure l’altra versió del mateix conte disfressada de transgressió sexual que va resultar ser Cincuenta sombras de Grey.

Sensualitat vietnamita

Abans que Cenicienta tanqués el festival, la vietnamita Cha và con và clausurava la competició apujant el baix nivell mitjà amb el seu retrat del despertar sexual d’un jove fotògraf al Saigon dels 90. El director, Phan Dang Di, es mou amb la mateixa habilitat per les nits salvatges de la ciutat com per la jungla vietnamita, on el protagonista i els seus amics es refugien després d’un conflicte amb un clan mafiós. Rodada amb una sensualitat que fa pensar en el cinema de Tran Anh Hung, Cha và con và captura amb sensibilitat les convulsions d’un poble que camina a marxes forçades cap a la modernitat sense tallar el vincle amb el passat i on la joventut no acaba de trobar el seu lloc.