La venjança de Hitler: segrestar els nets dels seus enemics
Catherine Bailey reconstrueix la història de la Fey, filla d'un dels diplomàtics de l'Operació Valquíria
BarcelonaEl 1948, tres anys després del final de la Segona Guerra Mundial, 42.000 mares i pares continuaven buscant els seus fills a Europa, segons un article de The International Tracing Service. No era gens infreqüent que els nazis segrestessin infants i els donessin noves identitats perquè així els seus pares no els poguessin localitzar mai. Ho van fer per convertir infants de l'Europa de l'Est en nazis i també per venjança. Va ser el cas dels dos fills de la Fey, la filla d'Ulrich von Hassel, el diplomàtic alemany que el setembre del 1944 va ser executat per haver participat en l'Operació Valquíria, un complot que volia acabar amb la vida del líder nazi. A la Fey la van enviar al camp de concentració de Stutthof, on van morir més de 85.000 persones, de les 110.000 que hi van ser deportades. Quan els seus fills van arribar a Wiesenhof, un orfenat regentat pels nazis als Alps, prop d'Innsbruck, tenien un cognom nou: Vorhof.
La productora, directora de televisió i escriptora Catherine Bailey va llegir les memòries de Fey i es va enamorar de la seva història. Va conèixer els seus dos fills, en Corrado i en Roberto, pràcticament octogenaris i que actualment viuen a la població italiana de Brazzà. "Fins ara havia escrit llibres sobre grans famílies angleses [Black diamonds i The secret rooms] i volia escriure sobre un període tan fosc i tan terrible com la Segona Guerra Mundial. Les memòries de la Fey em van impactar molt i la seva història era una manera d'explicar com va ser l'Europa de finals de la Segona Guerra Mundial", diu l'autora de Hasta que nos volvamos a ver. La historia de una madre, sus hijos desaparecidos y el complot para matar a Hitler (Planeta). Al llibre Bailey no només ressegueix la història de la Fey sinó també de l'Operació Valiquíria i de la venjança de Hitler contra tots els que hi van participar i les seves famílies: "Fins a l'últim membre del clan ha de ser exterminat", va dir el líder nazi el 3 d'agost del 1944.
La Fey no va voler oblidar res
L'autora s'ha especialitzat en explicar la història a través de microcosmos familiars. Per reconstruir la història de la Fey es va documentar amb les seves memòries, A mother's war, els diaris que va escriure al llarg de tota la seva vida i les cartes. Bailey també ha recorregut als arxius i ha tingut moltes hores de conversa amb en Corrado i en Roberto. "A les seves memòries la Fey és molt precisa sobre els llocs per on va passar i això m'ha permès fer molta recerca sobre tot el que va succeir en aquests llocs. M'he documentat molt a través de llibres sobre la resistència a Itàlia i també he llegit moltes memòries de supervivents". La Fey no va esperar a recuperar-se, va escriure les seves memòries en el moment en què va sortir del camp. "Va voler escriure tot el que li va passar perquè volia reconstruir el seu matrimoni (feia tres anys que no veia el seu marit i al camp s'havia enamorat perdudament d'Alex von Stauffenberg), i ho va fer també pels seus fills, perquè en el moment que va començar a escriure encara no els havia pogut recuperar", detalla Bailey.
Les memòries, A mother's war, no es van publicar fins al 1990, més de quaranta anys després que fossin escrites. La Fey va tenir la sort de trobar els seus fills. No va ser fàcil perquè els nazis cremaven tots els papers i els arxius i molts orfenats van ser tancats. De fet, en Corrado i en Roberto, en el moment que van ser localitzats, estaven a punt de ser enviats a la casa d'un pagès de la zona. "En Corrado, que era el més gran, aleshores tenia quatre anys, no recorda gaire cosa. Suposo que oblidar és un dels mecanismes que els cervells dels infants tenen per protegir-se –diu Bailey–. Té, però, una imatge gravada: el cos d'un home mort durant un bombardeig a la carretera que passava per davant l'orfenat". En Corrado, de petit, tenia malsons. Somiava que ell, el seu germà petit i la seva mare eren enviats a un camp de concentració i els posaven en fila davant una fossa abans d'executar-los.
La Fey no va voler oblidar mai el que li va passar. "Constantment, revisitava els llocs, escrivia sovint, i visitava la gent que havia conegut. Llegia moltes memòries d'altres deportats. Escriu que havia vist com molta gent era destruïda pels seus records i ella no volia que els seus records la destruïssin. Creia que el més important era perdonar, fer-ho era necessari per continuar endavant –explica l'autora–. Era una dona amb una gran fortalesa".
Va continuar amb el seu marit, Detalmo Pirzio-Biroli, l'oficial italià amb qui s'havia casat de molt jove. "Va tornar amb ell perquè sabia que si es divorciava perdria el contacte amb els seus fills –detalla Bailey–. Era una dona molt forta que creia que havia d'acceptar el seu destí sense amargor i sense ànims de revenja perquè si no s'acabaria destruint a ella mateixa". La Fey, segons explica Bailey, també va carregar durant molt de temps amb un sentiment de culpa. "Hi va haver un moment que va decidir quedar-se a Brazzà, a la finca al nord d'Itàlia on vivia amb el seu marit, que havia marxat al sud perquè estava implicat en la resistència italiana, i sempre va pensar que si hagués abandonat aquest lloc, potser els nens no haurien sigut mai segrestats", afirma Bailey.
__________________________________
Fes clic aquí per adquirir "Hasta que nos volvamos a ver" a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.