Venècia s’abona al Hollywood més violent

VenèciaEl dia en què la Mostra travessava l’equador de la 74a edició, el director britànic Martin McDonagh va presentar l’enèsima història de violència nord-americana vista a Venècia, després de les dirigides per George Clooney ( Suburbicon ), Guillermo del Toro ( The shape of water ), Paul Schrader ( First reformed ) i S. Craig Zahler ( Brawl in cell block 99 ). A Three billboards outside Ebbing, Missouri, el cineasta i dramaturg de pares irlandesos deixa a una banda les floritures metanarratives de Set psicòpates per recuperar la foscor existencialista d’ Amagats a Bruges, la seva opera prima. La novetat és que aquest rèquiem fílmic, centrat en la força destructora del desig de venjança, devora amb esperit famèlic la iconografia criminal de l’Amèrica profunda, que va de Dashiell Hammet a Bonnie i Clyde, de Raymond Chandler als germans Coen. Un imaginari poblat per policies racistes, adolescents desencantats, bars de mala mort, matrimonis abocats a la rancúnia i altres misèries de la Nord-amèrica white trash.

En aquest escabrós escenari, McDonagh situa la història d’una dona que, a través de tres pancartes situades al voral d’una carretera secundària, fa pública la seva indignació per la incapacitat del xèrif local (Woody Harrelson) per resoldre el cas de la violació i l’assassinat de la seva filla. Frances McDormand, que encarna la mare del film amb el seu sarcasme i brillantor habitual, va apuntar en la roda de premsa de Three billboards... que, quan va buscar personatges icònics del cinema per inspirar-se, “només trobava models masculins”. “Vaig pensar en la Pam Grier de les pel·lícules sexploitation dels anys 70, però al final em va semblar més adequat fixar-me en el John Wayne de Centaures del desert, un personatge racista que s’acabava guanyant la simpatia de l’espectador”, diu l’actriu. A la pel·lícula de McDonagh, l’enfrontament entre la mare i el bon policia -Harrelson en un dels cims dramàtics de la seva carrera- genera un tumult entre el habitants d’Ebbing. Un xoc de trens que provocarà una llarga cadena de tràgics esdeveniments.

Violència coreografiada

Tan tarantinià com de costum, McDonagh abusa de la pirotècnia dialogada i converteix tots els personatges del film en monologuistes àcids i setciències. En una escena d’acció espectacularment coreografiada, els problemes per controlar la ira d’un policia encarnat per Sam Rockwell desemboquen en un festival de violència musicada que remet a la ballada sessió de tortura de Michael Madsen a Reservoir dogs. Tanmateix, quan tot sembla preparat per a un descens sense fi als inferns, unes cartes escrites pel xèrif, malalt de càncer, generen en la pel·lícula un impuls redemptor que enriqueix notòriament el relat.

No és que McDonagh abandoni el territori de l’artifici distanciat per abraçar amb empatia les seves criatures, però l’estupidesa que marcava moltes de les primeres decisions dels personatges va donant pas a un reconeixement de la possibilitat del perdó, la compassió o, fins i tot, la tendresa. “M’interessa trobar dosis d’humanitat en tots els personatges -assegura McDonagh-. La Mildred a la qual dona vida la Frances (McDormand) és una heroïna, però també una antiheroïna”.

De fet, reconforta veure un director capaç de retratar els mals de la Nord-amèrica contemporània sense caure en l’estudi sociològic de manual o en el pamflet polític. Aquí, la ploma i l’intel·lecte de McDonagh són on han de ser: en l’esforç per transcendir la caricatura en la composició d’uns personatges tocats per la fatalitat més punyent.