Venècia clama contra l’auge de la ultradreta

VenèciaLa Mostra de Venècia va acollir ahir l’estrena de dos nous films tocats pels fantasmes del present, dues pel·lícules que s’afegeixen a les de Rick Alverson, Brady Corbet i Luca Guadagnino en la seva denúncia d’una realitat (nord-americana, però també global) embruixada per l’espectre del narcisisme, la violència i la intolerància. 22 Jul y, la producció de Netflix dirigida per Paul Greengrass, i American Dharma, el documental d’Errol Morris sobre Steve Bannon, l’exassessor de Donald Trump, aborden de manera frontal l’apogeu dels moviments d’ultradreta, un fenomen que observen des d’una urgència meditativa, cercant l’esperança en la fortalesa dels sistemes democràtics i en la intel·ligència de l’espectador.

22 July ofereix la crònica detallada dels atemptats que van sacsejar Noruega el 2011, quan Anders Behring Breivik va atacar primer el govern amb un cotxe bomba i després la població civil al campus d’estiu de la Lliga de Joves Treballadors, a l’illa d’Utoya, un atac que va acabar amb la vida de 77 persones. Després d’aproximar-se al Diumenge Sagnant irlandès (a Bloody Sunday ) i als atemptats de l’11 de Setembre del 2001 (a United 93 ), Greengrass torna a adoptar les eines del docudrama per construir un exercici de cinema polític a mig camí entre l’exorcisme del trauma i la presa de consciència.

Escindint la pel·lícula en dues parts -la primera centrada en l’atemptat i la segona en el judici del seu únic responsable-, Greengrass acaba posant el focus en l’eficiència del sistema legal noruec, capaç de respondre amb civilitat al desafiament imposat per la freda i manipuladora figura de Breivik, perfecta encarnació de la desraó integrista. Com és habitual, Greengrass, director de tres entregues de la saga Bourne, s’inclina pel retrat de coordinades íntimes en detriment d’un discurs grandiloqüent. El problema aquí és que, empès probablement per la urgència del seu missatge, acaba centrant el film en les figures de l’heroi -un dels joves supervivents de la tragèdia- i el monstre, de manera que afavoreix una lectura transparent, un pèl maniquea, d’una realitat complexa.

Steve Bannon i la distòpia populista

Conegut pels seus incisius retrats de figures tan controvertides com les de Robert S. McNamara (The fog of war) i Donald Rumsfeld (The unknown known ), el documentalista nord-americà Errol Morris va presentar ahir a Venècia el seu personal cara a cara amb Steve Bannon, l’exassessor i cap de campanya de Donald Trump. Situant el diàleg amb Bannon a l’interior d’una reconstrucció de la tenda de campanya militar del film Ànimes a la foguera (1949) de Henry King -en què s’exaltava l’heroisme bèl·lic-, Morris dibuixa l’ideòleg de Breitbart News, puntal de la contrainformació d’ultradreta, com una figura terrorífica: un demagog convençut de la imminent arribada d’un alçament popular que acabarà amb el “regne de les elits”. A diferència dels diàlegs, més o menys oberts, que va mantenir Morris amb McNamara i Rumsfeld, els monòlegs escassament interromputs d’ American Dharma posen de manifest l’obtusa mirada de Bannon, un estrateg polític fascinat pel caos i la destrucció.